Temibles pels qui les pateixen i pels qui en moren.
Temibles també pels qui hi assistim, encara que sigui a molta distància.
Han deixat de sortir-ne imatges a la premsa i a la televisió, però continuo sense atrevir-me a parlar-ne, com si m'ho impedissin unes tenalles.
El primer que em va venir al cap, quan van aparèixer aquestes fotos tan crues, va ser un interviu a la televisió d'aquests fets al carrer a alguna ciutat dels EEUU, dies abans del començament de la guerra a l'Iraq. Un entrevistat va dir que estava en contra que s'entrés en guerra i va afegir que era un antic del Viertnam i que la guerra era "el pitjor". Tenia una mirada on es veia que "sabia". M'havia oblidat de la imatge, i em va tornar a venir immediatament, al veure aquestes fotos de presoners a l'Irak, amb el cap tapat, despullats i amuntegats.
Des de la guerra del Golf, patim la impostura de la guerra neta, com si pogués ser. Com si es pogués ser violent impunement, tant pels altres com per un mateix.
I hi ha el temible menyspreu i la temible negació del contrari que obre totes les vàlvules humanes. Hi ha sobretot la crueltat, barrejada amb la humiliació sexual, que resulta tan inquietant (inquietant justament perquè és tan... humana!).
Déu meu, què té el cos i què té el sexe que serveix per al més alt i per al més baix, pel millor i pel pitjor?