I continuem amb exposicions a Barcelona.
Al Museu Picasso fins aquest diumenge 26 de setembre hi ha la mostra Picasso, Guerra i Pau, que val la pena i, justet, però encara hi sou a temps.
(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)

A assenyalar dues coses.
Hi ha alguns dels esbossos del Guernika, que normalment estan exposats al Museu Reina Sofía de Madrid.
Quan el Guernika va arribar a Espanya i el van instal.lar dins d'una mena d'urna blindada al Casón del Buen Retiro, aquests esbossos estaven en un passadís per on s'accedia a la sala del Guernika, i l'efecte era absolut: veies les provatures abans d'arribar al resultat, a "l'obra" amb majúscula.
A mi molt sovint m'impressionen més els dibuixos previs que els quadres definitius, perquè m'atreu l'aspecte de la busca, les aproximacions, els temptetjos.

L'altra cosa que vull destacar d'aquesta exposició són una sèrie de dibuixos preparatoris d'una escultura que porta per títol Home i anyell. Em sembla que no els havia vistos mai. Picasso va fer, segons s'assenyala en un plafó, més de 200 dibuixos d'estudis del pastor i del be. Cara neutra per a l'home, cara d'innocència, de patiment per al be. És com si cada dibuix fes pensar i donés idees sobre el fet del sacrifici i la seva relació amb el títol de l'exposició Guerra i Pau.

Hauria de venir un antropòleg a explica'ns-ho, però hi ha alguna cosa molt fosca en això del sacrifici d'un ésser innocent (un nen, una verge, un anyell -no m'acuseu a mi de barrejar persones i bèsties!) per redimir culpes, calmar els déus o obtenir favors de la natura.
El Robert Graves a La Diosa blanca pretén que on hi ha sacrificis d'animals hi ha hagut abans sacrificis humans. A l'exposició de La Pedrera d'art precolombí estan documentats els sacrificis humans. És difícil d'entendre.
I al mateix temps que sembla tan llunyà i estrany, hem tingut accions i actituds ben a prop que es poden relacionar amb el sacrifici.
Fa temps una persona propera em va dir que els assassinats de guàrdies civils per ETA els anys 80 despertaven en l'esquerra del país sentiments molt tebis, com si els condideressin un tribut en vides humanes que l'Estat havia de pagar pels anys de franquisme. Dit així, sense la faramalla mítico-antropològica, sembla una idea gastada, un "déjà vu", però a mi llavors no m'ho va semblar.
Suposo que en els atemptats terroristes que hi ha actualment es podria fer una lectura d'aquest sacrifici antic.
¿Què buscava Picasso en els 200 dibuixos de bens i pastor?