(Podeu clicar sobre la imatge per ampliar-la)

Continuo amb el post de l'altre dia.
Som al mateix mejador on hi ha un piano
Un escalfapanxes no és el mateix que una llar de foc, és més petit i més inútil, més decoratiu. Aquest és de marbre negre d'una pedrera que no és lluny de la casa. Ara no en queden sinó uns grans blocs enmig de pins i argelagues, en una queixalada a un turó que fa pensar en els clots, forats o sots de totes les antigues pedreres.

Una cadira de sis potes és una cadira inclinada, precursora de les tumbones. Té l'aspecte decorós de cadira de palla de tota la vida, però ofereix la possibilitat de repantingar-se per no fer res.

La senyora i l'estudiant. Dues figures decoratives de terracota una mica malmenades, un braç trencat. La senyora és molt massissa, una mica maja vestida. Avança un peu en un gest vagament exhibicionista i amb un vano fa veure que es tapa l'escot. L'estudiant porta una mena de sotana i un barret que devien ser propis dels estudiants de començaments del XIX. Mira cap a la banda de la senyora com si li anés a tirar un piropo o a rebre'n una nota amb una cita. Fa 125 anys que s'estan allà, a poca distància l'un de l'altre, amb el gest suspès.

I entremig el mirall. Sempre, mirar-se al mirall.

(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)