Com deia en un post a Vichy hi ha un organisme, el CAVILAM, dedicat a l'ensenyament de les llengües estrangeres, que és, a més, un dels llocs on es transformen programes de notícies del TV5 per fer-ne una eina de didàctica del francès.
Hi vaig ser l'estiu passat, i us asseguro que és un tinglado de molt de cuidado que organitza cursos de francès per a estudiants i professors d'arreu del món. Hi havia aplegades més de 1.000 persones, pertanyents a 92 nacionalitats diferents. No està gens malament, sobretot per una reflexió que em vaig fer a finals de juliol. Us transcric notes estiuenques:

Hi ha qui es queixa de la massificació del turisme i es lamenten que no permeti entrar en contacte amb la gent del país visitat. Consideren que aquesta dificultat invalida el viatge. N'hi ha d'altres que diuen que veure el paisatge o el monument tal o qual ja paga el viatge i que avui dia pretendre "fer geografia humana" és de snobs.
Aquestes discussions són freqüents a l'estiu i normalment no duen enlloc.
Avui pensava que, a aquests contactes humans, ens hi podem acostar sense moure'ns massa. O sigui, que la globalització ens ha portat fins a casa la gent que abans ens semblava tan llunyana.
Alguns flashos d'aquesta estada a Vichy:

A una de les classes hi ha dos professors de francès serbis. Tots dos quarentegen. Ella és alta i forta, amb la cabellera morena deixada anar que li arriba fins a mitja esquena. Parla poc, mira i es mou pausadament. És una dona estàtica, com una deessa de pedra. Viu i treballa en una ciutat del nord del seu país. Ell també és alt i fort, molt cosmopolita, és del tipus xistós i en concret practica un xiste provocador, un pèl trencador, més aviat masclista. Viu i treballa a Belgrad.
Fem un treball conjunt en una de les classes, el liquidem aviat i ens posem a xerrar. Una de les primeres coses que pregunta ella és quant cobrem nosaltres a Espanya. Glups, aquí això no es pregunta i menys d'entrada... Ella vol saber si els professors guanyen més de 1.500 Euros, xifra que situa com una barrera, com el que allà els faria falta per viure bé. Ell llavors, sense que li ho haguem preguntat, ens fa una explicació detallada: fa 18h setmanals de classe en una escola pública on guanya 300 Euros, després en fa 18 més en una de privada -precisa que és un centre per a fills de diplomàtics- on en guanya uns altres 300. Ens diu que és propietari d'un apartament a Belgrad, petit, de menys de 50m2, que el lloga i en treu 300 més bruts. Que la seva dona guanya també 300 Euros, però que a ella i al fill els veu poc, perquè els caps de setmana fa classes particulars per arribar als 1.500 E mensuals.
Diuen tots dos que el cost de la vida a Sèrbia és equivalent al de França, que fins i tot algunes coses les troben més barates aquí. A mi, la veritat, em costa de creure i els pregunto si la gent no protesta d'aquests sous de 300 E:
-Tothom està cansat de tensions i guerra, ningú no vol més lios- diu ell.

Afegeix que estava treballant a Suïssa quan hi va haver els bombardejos de l'OTAN sobre Sèrbia (l'any... quin any van ser? el 99? llavors els diaris n'anaven plens i ara em costa situar quant de temps ha passat) i que la seva dona li havia dit que l'experiència més terrorífica havia estat una nit que es tapava les orelles per no sentir les bombes que queien sobre Belgrad i les sirenes antiaèries que tronaven, quan hi va haver un terratrèmol. Un terratrèmol natural, que es va sumar a tot el trasbals, com si natura i tecnologia s'haguessin unit per girar-se en contra.
Penso que el 99, mentra llegia les notícies dels bombardejos, jo no pensava en aquesta gent sinó en tots aquells kosovars que les milícies sèrbies havien expulsat cap a Albània i cap a Macedònia.
El meu company serbi va vaticinar que probablement tard o d'hora el Kossovo i Montenegro serien independents i amb cara greu va afegir que li semblava inevitable, però trist, perquè en aquests territoris secessionistes "hi havia els origens de la seva nació".

La setmana següent vaig ser amb un altre grup on justament hi havia quatre professors kossovars, tres homes i una noia jove. El contrast era absolut. Tots quatre eren alhora professors de llatí i de francès i parlaven un francès aproximatiu. Baixaven una mica de l'hort comparats amb els serbis, entre altres coses perquè mai havien vist de la vora un ordinador i a Vichy els plantejaven l'aprenentatge amb multimèdia. Jo em vaig dedicar a protegir a classe els dos que eren més grans i que em van semblar més perduts, i tots tres vam riure molt. Un d'ells era poeta, em va ensenyar un llibret publicat i em va traduir al francès un dels seus poemes en albanès, molt senzill i bonic. La temàtica era amorosa i em va dir que els altres eren patriòtics. El títol del recull era una cosa del tipus "Camí de dol". Ell havia estat temporalment expulsat, segons va dir, a Macedònia en aquell intent de neteja ètnica que l'exèrcit serbi havia dut a terme al Kosovo l'any 99 i també em va parlar d'expulsions d'albanesos kosovars cap a Turquia, a final dels anys trenta. Vaig entendre que una tia seva vivia a Turquia arrel d'aquella expulsió històrica. Em va alliçonar: els serbis s'inventaven això que el Kosovo era el bressol de la seva pàtria, tenien una veritable mania a inventar-se la història; els albanesos eren allà abans que ningú, eren els "pellazget", que d'una banda van donar la Il.líria (ells) i d'altra la Tràcia i els Helens; i a més l'albanès era una llengua llatina (vaig protestar una mica i llavors ell va canviar de tema).

Serbis i kossovars es creuaven al menjador, pel jardí, per passadissos i halls, on al final tothom s'acabava coneixent, però entre ells mai vaig veure que s'enraonesssin.

Continuaré sobre tot això.