(Continuació de Estàtues-menhirs a Rodez)

Continuem Cap al midi. Millau és una d'aquestes ciutats mitjanes tan agradables. A la sortida de la ciutat val la pena veure des d'un mirador preparat a l'efecte el viaducte de Millau, una obra d'enginyeria que fa impressió.
A l'altra banda del pont comença el Larzac, una meseta gran i seca amb pobles sortits com d'una altra època i vestigis dels Templers.
Com que a Issoire i a Rodez ens hem parat davant elements una mica esotèrics, aquí vull assenyalar la troballa arqueològica de l'Hospitalet-du-Larzac: es tracta d'unes làmines de plom amb escriptura de l'època dels gals (escriptura gal.la?), datades del segle Ier d.C i trobades al costat de modestes ofrenes funeràries. Es el text més llarg trobat en aquest tipus d'escriptura. La transcripció i traducció indica ques es tracta d'una carta dirigida a la druidessa-bruixa o druidessa-maga Severa Tertionicna, per demanar-li que modifiqui maleficis llençats contra la fertilitat d'algunes dones del veïnatge...

(Continua a Coves-santuari femenines)

(Continuació de Símbols francmaçons a Issoire)

Continuem al Massís Central. Rodez, capital de l'Aveyron, on per cert fa poc han detingut membres de ETA, és una ciutat molt bonica.

Al Museu Fenaille hi ha una planta dedicada a unes estàtues menhirs trobades a la zona, d'un tipus que no havia vist mai. Representen 17 figures humanes, tant masculines com femenines, aproximadament de 1'20m. d'alçada. Estan datades entre el 3.300 i el 2.200 a.C. Al museu hi ha un mapa europeu de les zones on s'han trobat estàtues-menhirs semblants: Còrsega, Sardenya, Ligúria, Portugal, Bretanya, Crimea...

La més coneguda és una figura femenina en força bon estat de conservació (d'altres estan molt desgastades) anomenada la Dame de St.Sernin, pel lloc on es va trobar.

(Podeu clicar per ampliar les imatges)

El nom d'estàtues-menhirs és degut a l'aspecte de pedres palplantades a la terra, i també a l'època en què estan datades, on hi ha a Europa una cultura que s'expressa amb grans pedres. A les Barcelonetes hi ha uns quants posts que parlen dels megàlits a Escòcia, Megàlits a l'Argyl.Achnabrech; de la seva relació amb els de l'Empordà,
Kilmartin. Templewood, i el Cementiri dels Moros; i un altre fet a la sortida del Museu Escocès d'Edimburgh, De les idees que sorgeixen mirant pedres antigues

Aquí sota una foto d'un grup d'estàtues-menhirs de la zona de Lunigiana (prop de la Spezia, Ligúria), datades del final del neolític, començament de l'edat del ferro.

(Continua a La druidessa Severa Tertionicna)

Tinc les Barcelonetes momentàniament aparcades, perquè estic en una altra cosa que espero que no s'allargui més enllà de tres setmanes més, o rebentaré.
Això és el parèntesi anunciat al títol.
Ara el link.
He trobat una entrada molt interessant en el blog Llopgris, que transcriu un Himne a Isis impressionat. Està directament relacionat amb altres notes de les Barcelonetes que s'interessaven per les deesses antigues. Si tot va bé, un altre dia hi tornarem.
Fins aviat.

Rebo de Madrid un correu de Maria Santos Hernández amb aquestes magnífiques fotos i l'explicació que segueix:
Són dues meduses que es troben fent de base de dues columnes a la Cisterna de la Basílica, a Istambul. La posició que tenen ara és la de la foto, o sigui que estan de cantó.

Aquesta cisterna va ser construïda per Constantí i posteriorment va ser ampliada, en la forma que es veu avui dia, per Justinià al segle V, durant una revolta, i d'aquí el caràcter tan divers de les columnes (dòriques, jòniques i corínties). Té 336 columnes de marbre aliniades en 12 fileres de 29 columnes cada una. Aquest palmerar de columnes aguanta voltes de maó col.locat en forma d'espina de peix.
(Em dóna també informació mitològica sobre la Medusa, però és molt enrevessada i prefereixo no transcriure-la. De les històries mitològiques m'agraden més les interpretacions que els fets crus)

Al mateix Musée Gallo-romain de Lyon hi ha algunes peces de l'època romana relacionades amb cultes a deesses anteriors.

Les Matres d'aquí sobre, en són un exemple.
I aquí sota una altra figura, també d'inspiració pre-romana, relacionada igualment amb el culte a la deessa.

(Altres posts a Barcelonetes sobre el culte neolític a figures femenines, aquí. Per cert que fins aquest juliol hi ha hagut una exposicó magnífica sobre els Tracis al Caixaforum, però com que vaig anar-la a visitar l'últim dia quan ja la clausuraven, no vaig gosar fer-ne propaganda. Em va saber greu perquè era magnífica i tenia moltes mostres d'aquests antics cultes que Marija Gimbutas situa a la Vella Europa -el territori ocupat pels Tracis equivaldria a l'actual Bulgària.)

(Vaig ser uns dies a Lyon i ara toca, doncs, Lyon.)

Al turó de la Fourvière, a Lyon, hi ha el Musée de la Civilisation Gallo-romaine. S'hi poden veure moltes esteles amb textos gravats que evoquen la vida del mort (totes tenen al costat un cartellet amb la traducció al francès).
Després de llegir-ne uns quants es comencen a veure repeticions de fórmules i s'intueix que hi havia una retòrica de manual al darrera.
De tant en tant, però, transpua la vida i podem imaginar escenes.
L'estela que fa objecte d'aquest comentari diu així:

Als déus Manes i al repòs etern de Julia Maiana, dona virtuosíssima, assassinada per la mà d'un marit cruel, morta abans del termini fixat pel destí. Va viure amb ell 28 anys i va tenir-hi dos fills: un noi de 19 anys i una noia de 8 anys. Oh fe, oh pietat conjugal! Julius Major, el seu germà, per a la seva germana estimadísima, i Marcus Genuinius Januarius, el seu fill, han aixecat aquesta tomba i l'han dedicada sota l'ascia.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

I acabo, avui sí, amb l'últim comentari arrel de l'exposició sobre Pompeia.

Hi ha una peça sorprenent: és una mà votiva (crec que de marbre o potser és d'alabastre) plena de símbols, per les dues bandes. El dibuix d'aquí sobre els intenta descriure. El rètol que hi ha a l'exposició diu: Mà votiva amb Sabaci. Sabaci, segons he trobat a la xarxa, és un déu que els romans van importar d'una altra banda.
Aquesta mà planteja el misteri de cada un d'aquest símbols i el de la seva acumulació. A uns posts de fa temps va sortir a relluir l'arqueòloga Marija Gimbutas i els seus estudis sobre els símbols de les antigues cultures neolítiques europees. Alguns dels símbols que apareixen en aquesta mà, com les serps, són estudiats per M.Gimbutas que n'ofereix una interpretació lligada als antics cultes a deesses pehistòriques.
Un dia tornarem a parlar de tot això, perquè la pervivència al llarg dels segles d'uns mateixos motius fa pensar que responen a alguna cosa gravada molt endins dels humans.

Una mica més de Pompeia i una mica més de la xerrada, ja fa anys, d'uns arqueòlegs espanyols que havien excavat un termopolium (ep! el de Lucius Betulius Placidus!).
Deia que abans de parlar de l'hostaleria a Pompeia, varen explicar diverses coses sobre la ciutat, entre les quals que a les entrades de les cases sovint hi havia representats fal.lus que tenien la virtut de protegir les cases contra el mal d'ull. Em va fer pensar que a la muralla de la ciutat romana d'Empúries, al costat d'una de les entrades, hi ha un gran carreu amb un fal.lus esculpit.
Poso aquí a sota dos dibuixos de mosaics que es troben al museu de Sussa, a Tunísia, on hi ha aquest mateix motiu. Un llatinista em va dir que la paraula que hi apareix venia a significar Hola!. Me les vaig imaginar a l'entrada de les cases, com alfombretes molt curioses.
(Un dia potser m'animo a fer una nota sobre la similitud de molts d'aquests símbols, però de moment encara em fa por de no dir cap bestiesa.)

(Podeu clicar per ampliar els dibuixos)

Anem ara al termopolium (sembla que el mot apareix a una obra de Plaute), on se servia vi barrejat amb aigua, llegums cuits, entre els quals cigrons, i fruits secs. També hi havia embotits, que estaven penjats una mica amunt.
Per les àmfores de vi trobades coneixen la procedència del vi que venien. Al costat de les àmfores, que eren grans, incòmodes de moure i tenien el coll estret, hi havia uns foradets on es guardaven les canyes buides que eren els instruments que servien per treure el vi de les àmfores i servir-lo als clients.
Funcionava de la manera següent: ficaven la canya dins l'àmfora, pel forat inferior s'omplia de vi, amb el dit tapaven el forat de dalt, treien la canya plena de vi de l'àmfora, la situaven a la copa o al recipient del client, treien el dit destapant el forat de dalt i abocaven el vi que hi havia dins la canya. Com un sifó.
Els preus estaven anunciats i han trobat també la caixa de recaptació.
Hi havia brasers per a l'hivern i taules plegables. I moltes llànties, perquè es feia força vida quan ja era de fosc. L'àpat principal i sovint únic era cap a les 7 del vespre.
Els arqueòlegs diuen que aquest era un lloc també de joc i prostitució, relativament petit, ja que tenia una sola sala amb triclinium. Es podia menjar dret o reclinat, diuen, mai assegut! Citen un autor clàssic que parla d'un pobre ximple que ha malmenat tota l'herència que va rebre: s'ho ha gastat tot menjant assegut! S'allarguen explicant que hi ha escriptors de l'època que donaven recomanacions sobre les converses a tenir durant els àpats: no diguis mai tonteries, només coses interessants. Molt sovint hi havia dos menjadors diferenciats: el d'estiu i el d'hivern. Quan un romà volia celebrar un banquet podia llogar una sala i també era freqüent que es llogués la vaixella.
A Pompeia han trobat cartells anunciadors o localitzadors de comerços, amb algun dibuix i fins i tot amb alguna frase, que podrien ser considerats precedents publicitaris.

Fins aquí arriben les coses una mica disperses que vaig anotar fa deu anys ja. En aquell moment vaig sentir fascinació per la feina d'aquells arqueòlegs. Podia semblar absolutament inútil esbrinar com se les enginyava en Lucius Betulius Placidus per treure el vi d'aquelles àmfores tan estilitzades, podia semblar un luxe asiàtic dedicar-se a la investigació de la seva botiga, però al mateix temps era com si veiéssim viu el taverner i el coneguéssim. Com si entenguéssim millor els bars d'ara. Potser va ser per això que l'exposició la vaig trobar tan atraient.
(El dia que ve sí que acabem amb això de Pompeia).

(Podeu clicar per ampliar el dibuix)

Torno a l'exposició sobre Pompeia perquè vull explicar quatre coses escoltades fa deu anys (deu, ja! horror!) sobre un termopolium de Pompeia, conegut pel nom de l'amo, Lucius Betulius Placidus. (Parèntesi: un termopolium és un establiment comercial de l'època romana on es bevia i es podia prendre menjar calent.)
Era una xerrada al CCCB i el qui parlava era un arqueòleg d'un grup espanyol que vaig entendre que tenien com una mena de concessió: "Vostès poden excavar aquí". I aquest "aquí" era un termopòlium de Pompeia, un espai molt ben delimitat. No puc assegurar que les informacions que vaig sentir procedissin totes d'aquell localet, sinó que més aviat crec que se sumaven i s'afegien a les d'altres investigacions. Desempolso notes guardades.
Pompeia tenia uns 10.000 habitants i unes 600 tavernae o negocis-botiga, dels quals 34 forns, 19 tintoreries i 232 negocis d'hostaleria. (Ara a les nostres ciutats el nombre de bars també és magnífic). Sovint els negocis eren simples barres o taulells a les cantonades, pràcticament al mateix carrer.
Abans d'entrar a parlar de l'hostaleria a Pompeia, l'arqueòleg (de qui no recordo el nom) va donar algunes informacions generals.
Per exemple, que hi havia una mena de passos zebra per travessar carrers. En realitat eren unes grans pedres planes que permetien travessar sense mullar-se els peus en l'aiguabarreig que s'escolava per la calçada (per cert que a l'exposició de què parlem hi ha una foto d'aquests, diguem-ne, guals).
També va explicar que l'orina es feia servir per adobar pells i que la recollida del líquid era un negociet que fins i tot estava gravat per impostos.
Sobre els graffittis que s'han conservat a portes i parets, comenta que es pot considerar que una societat és lletrada si fins i tot per insultar-se s'utilitza l'escriptura. Se centra, però, en els graffittis electorals.
Informa que se celebraven eleccions municipals anualment i que la campanya de pintada de murals es feia de nit (hi tornarà més tard: es feia força vida de fosc). Els eslògans pivoten sobre dos temes: "Voteu-lo perquè és gran i té experiència" o bé "Voteu-lo perquè és jove i és honrat".
Per cert, que va publicar-se per aquella època un llibret titulat Manual per a unes eleccions, introducció i edició a càrrec de Joan Carbonell Manils, Edicions de la Magrana, Col.lecció Esparver Clàssic 18, 1996. S'hi explica que a Pompeia eren els propis veïns, corporacions, barriades, etc. els qui feien propaganda a favor de tal o qual edil i hi ha un recull de les seves pintades.
No em puc estar de transcriure-us-en algunes i les trio ben variades:

"Voteu a favor de Ner per edil. Feu-ho! Us ho demanen els venedors de perfums" (CIL 4, 609)

"Felició, el venedor de tramussos, us demana que voteu a favor de Luci Cei Secund per duòvir" (CIL 4, 3423)

"Holconi, duòvir jutge! Els fustaires. És un jove extraordinari" (CIL 4, 960)

"Les camareres de la taverna de l'Asel.lina us demanen que voteu a favor de Gai Lol.li Fusc per duòvir a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics. Ah! També us ho demana l'Esmirna" (CIL 4, 7863)

"Voteu a favor de Gai Juli Polibi per edil. Fa un bon pa" (CIL 4, 429)

"Valentí i els seus alumnes us demanen que voteu a favor de Sabí i Ruf per edils. Són dignes de l'administració pública" (CIL 4, 698)

"El Macerió i tots els dormilegues us demanen que voteu a favor de Vàtia per edil" (CIL 4, 575)

"Voteu a favor de Marc Cerrini Vàtia per edil. Us ho demanen unànimement els borratxos tocatardans" (CIL 4, 581)

"Voteu una altra vegada a favor de Marcel per duòvir. És digne de l'administració pública. Si ets un menestral de debò, alerta! Demana el vot per a ell!" (CIL 4, 7147)

"Lorei i les veïnes us demanen que feu edil Ampliat. Ep tu! Si el vols, no t'encantis" (CIL 4, 7517)

I encara uns altres dos, més exòtics:

"Gai Juli Polibi, per edil a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics! Ei, tu que em fas llum amb la teia, aguanta bé l'escala!" (CIL 4, 7621)

"Gavi, edil!... Marcel estima Prenestina i ella no li fa cas" (CIL 4, 7679)

(Com que això s'allarga massa, deixem per a la propera nota els comentaris sobre els altres dos temes: els fal.lus a l'entrada de les cases i l'l'hostaleria a Pompeia)

(Podeu clicar per ampliar el dibuix)

A l'exposició Un dia a Pompeia hi ha només alguna llàntia i a més molt triada, tot i que als museus arqueològics on ensenyen peces romanes acostuma a haver-n'hi un fotimer.
Justament, he estat a Lyon aquests dies on, en el Musée de la civilisation Gallo-romaine, hi ha una petita sèrie de llums d'oli amb gravats eròtics.

A Barcelona, a la botiga del Museu d'Història de la Ciutat, en venen unes de facsímils, que són una monada. De totes maneres no conec ningú que se n'hagi comprada cap i que l'hagi encesa.
Una mica de tècnica sobre els llums d'oli: en principi no sembla tenir més secret que el d'un recipient amb oli i una metxa submergida allà dins, que treu el cap per un foradet. Per capilaritat la metxa està tota amarada d'oli i, quan s'encén, va cremant lentament.
Fa temps, en una mena de festa nocturna en un lloc on no hi havia cap llum a part del de la llar, vaig veure improvisar uns llums d'oli que van funcionar perfectament i des de llavors vaig mirar-me les llànties romanes dels museus com a estris funcionals. El recipient van ser les tapes d'uns pots de conserva. Es posa la tapa metàl.lica d'un pot cap per munt i s'omple d'oli. La metxa va ser feta amb paper de cuina. Un trosset de paper de cuina, enroscat, mirant que quedi prim i llarg, però que no es trenqui. Es posa la metxa fent més o menys rotllana dins l'oli de la tapa i es deixa un extrem cap a fora. La metxa es va empapant d'oli i l'extrem que ha quedat a fora també, però més lentament. Ja es pot encendre i es té una llum que no està gens malament, sobretot si no ha de competir ni ser comparada amb cap altra. I em sembla recordar que dura força.
En canvi el sistema de l'avellana dura molt poc. Una persona del Camp de Tarragona, a la casa sense electricitat que ha estat objecte de diverses notes, em va dir que per pujar l'escala cap al pis de dalt i anar a dormir, amb una avellana n'hi havia prou. Va trencar una avellana (al Camp de Tarragona sempre es té un sac d'avellanes a mà), i l'avellana crua i sense closca la va punxar amb una agulla de cap. Amb una mà va agafar el cap de l'agulla i amb l'altra va encendre l'avellana amb un encenedor. En surt una llum tènue que fa necessari conèixer l'escala, saber cap on és la porta que has d'obrir i cap a quina banda cau el llit, a més té l'inconvenient que en un minutet s'han acabat avellana i flama. El sistema de l'agulla de cap es pot perfeccionar perquè et deixi la mà lliure: es pot clavar en un tap de suro que tingui prou base com per aguantar-se a terra o sobre alguna superfície plana.
I parlant de ser autosuficients en la llum, vull acabar amb un comentari sentit de boca d'un astrònom que explicava el gran interès per a la ciència de fenòmens encara sense explicació. Parlava del pes que tenien algunes matèries que hi ha a l'espai i deia que la quantitat de matèria "X" de no sé quin forat negre que cap en una cullereta de cafè, pesa tant com un elefant (o potser va dir cent elefants), i que això és un misteri per a un científic. La comparació em va fer gràcia, i llavors vaig sentir com seguia amb el mateix esperit divulgatiu i citava com un misteri a elucidar saber com es produïa la llum d'una cuca de llum, que no té els inconvenients energètics dels altres tipus de llum: "Amb un cuca de llum podeu llegir la pàgina d'un llibre, proveu-ho".
No ho vaig provar però me'n vaig quedar amb les ganes. Si aquest estiu algú ho intenta ens ho podria explicar.
____________

(Continuem amb més Pompeia aquí)

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
L'exposició Un dia a Pompeia al Museu Marítim de Barcelona és molt recomanable per als que els agradin les coses arqueològiques o el món romà. Oberta fins al 20 d'Octubre. Entrada sense descomptes: 9€.
Hi ha peces triades, està ben estructurada, és curta i condensada.
Interessant saber que en la zona on hi havia hagut Pompeia s'havia perdut memòria del desastre. Es veu que fins al segle XVI no es van trobar restes arqueològiques que van fer que es relacionés el lloc geogràfic on s'havien trobat amb el fet històric o natural de la pluja de lava. Va ser al segle XVIII sota el regnat de Carles III (d'Espanya i de Nàpols) que es van començar les excavacions de manera més o menys sistemàtica. He trobat suggerent que fos en aquesta època i durant aquest regnat, que es volia il.lustrat.
En aquesta exposició hi ha una barreja de vida quotidiana (paelles, joies d'or, cuines portàtils, mobles...) i de vida simbòlica (una Venus perfecta, un Bacus magnífic...) molt atractiva.
Val la pena fullejar els llibres d'imatges que venen a la botiga del Museu.

_______

(Seré fora una setmana, però a la tornada continuarem una mica més amb romans)

El magazine de El País d'aquest diumenge 31 d'octubre publica unes fotos de roques gravades a Campo Lameiro (Pontevedra) amb animals i també amb cercles concèntrics, gairebé idèntics als cups-and-rings que apareixen al jaciment escocès d'Achnabreck i de què parlàvem en un post anterior.
No només són iguals les formes gravades, sinó que la roca on hi ha els gravats té la mateixa disposició: plana, a flor de terra.
Sembla evident un parentiu, un contacte (marítim), encara que en temps tan reculats ens imaginem els viatges molt difícils. Segons l'article que acompanya les fotos, els gravats estan datats del 2000 a.C., aproximadament de la mateixa època que els gravats britànics, en ambdós casos anteriors a l'arribada dels celtes.
(Podeu clicar per ampliar les fotos)

Foto extreta del magazine de EL PAÏS 31.10.04: Laxe do Carballo, a Campo Lameiro (Pontevedra)

Aquí a sota una ampliació dels cercles concèntrics:

En canvi, les fotos dels castros que apareixen a l'article, pertanyen a construccions del període celta i estan datats entre el 800 a.C i el 100 d.C.

Aquí a sobre es poden veure les plantes arrodonides de les edificacions del castro de Baroña, a Porto do Son (A Coruña) a la foto extreta de EL PAÍS. Fixeu-vos en la semblança amb les plantes de tombes, també celtes, trobades al segle XIX a Àustria (i en els detalls minuciosos de l'aquarel.la).

Posts anteriors: Megàlits a l'Argyll 2: el Temple Wood de Kilmartin (Escòcia) i el Cementiri dels Moros del Baix Empordà i també De les idees que vénen mirant pedres velles i dels cercles

.

Deia l'altre dia que a l'ombra d'un d'aquests menhirs es disparen les idees i la conversa.

És inevitable sentir un ¿I què diu la Marija Gimbutas dels megàlits?
Doncs, no sé... recordo que parla de la importància de la posició dels cossos en els enterraments i també de la forma del monument funerari. Diu que a molts enterraments el cos es col.loca en posició fetal i que la construcció funerària a vegades té una planta arrodonida i s'hi entra per un passadís, com si tot plegat fos una referència a la matriu materna d'on hem sortit, una referència a la vida que es renova contínuament.
La rèplica està assegurada:
Tot això està molt bé, però la forma rodona no té perquè referir-se a cap matriu materna. El cercle i les formes arrodonides són presents per tot arreu a la natura i podrien simbolitzar qualsevol altra cosa.
Evidentment, sí.
Però en qualsevol cas no són formes arbitràries. Fixem-nos en el que ve ara.

Anem al Museum of Scotland a Edinburgh, que és un edifici modern amb molt de material. Tota una planta està dedicada a "Els primers pobladors" i s'estén fins al 1.100 (després de Crist !!). Tenim, doncs, manifestacions preindoeuropees d'aquest tercer mil.lenni a.C.; objectes indoeuropeus que pertanyien ja als celtes; material romà; decoració dels pictis, el poble "pintat" del nord-est de l'illa, descrit pels romans. I també hi ha estris de l'època en què ja s'estén el cristianisme, i resulta interessantíssim veure com els antics símbols se superposen i adornen els nous símbols cristians.
Vegem-ho amb més deteniment:
(Podeu clicar per ampliar el dibuix)

La figura 1.- correspon a una petita escultura de pedra de la mida d'un puny, que pertany al mateix període que les roques gravades de Achnabreck i als megàlits de Kilmartin. No se sap quina funció podia tenir, en qualsevol cas té gravats els anells concèntrics que es trobaven a les roques d'Achnabreck, que aquí alternen, en una altra cara de la figura, amb espirals. Igualment trobem alternança d'anells i d'espirals en altres pedres gravades (figura 3.-) del tipus de les d'Achnabreck. Els espirals són presents en les decoracions dels pictis (figura 4.-), que daten de l'any 500 d.C. Ens trobem, doncs, que durant 3.000 anys una determinada forma s'ha anat repetint i repetint.
Amb la propagació del cristianisme, apareixen les creus. A la fig. 5.-, una creu del segle VI dC, de l'època de Sant Columba, el monjo irlandès que estengué la nova religió per la Gran Bretanya. Fixeu-vos en la gènesi geomètrica de la creu a partir d'un gran cercle i quatre cercles més petits. Així mateix, a la fig.8.- tenim una creu vikinga de l'any 1.000 trobada a Escòcia (hi havia contínues ràzzies escandinaves i fins i tot establiment permanent de població danesa i noruega); els anells concèntrics són presents a la intersecció dels braços, fins i tot en alguns exemplars molt estilitzats que semblen creus fetes amb escuradents.
A part, doncs, d'aquest símbol circular, hi ha una altra forma molt freqüent, que presenta més variants i que podríem anomenar els entrellaçaments. La fig. 6.- representa una decoració gravada en una creu de l'època d'un altre Sant celto-irlandès-cristià, cent anys anterior a Sant Columba: els cercles estan entrellaçats per les creus i tot plegat forma una xarxa espessa. A la fig. 7.-, del 700 d.C., hi ha una de les moltes figures semblants que estan gravades en una creu dels pictis.
Aquest joc de lligams i entrellaçaments és molt propi del que es coneix com a simbologia celta, i veient-ho en aquest Museum of Scotland em pregunto si aquelles "carreteretes"o caminets que estaven gravats entre els diversos "cups-and-rings" a les roques d'Achnabreck, no eren una manera primitiva d'expressar la relació entre tots els cicles vitals.

Continuem amb el de l'altre dia.
El lloc anomenat Templewood és en realitat una plana on, a més del tal Templewood, hi ha d'altres monuments. El primer que es veu en arribar és el Neither Largie que teniu aquí a sota.
(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)

A l'altra banda del prat, al peu del bosc, s'intueixen més pedres. Allà hi ha el Templewood, que és un cercle de pedres dretes que delimiten un cairn, o sigui un amuntegament de pedres petites; al mig hi ha una tomba rentangular, feta amb grans pedres planes, tal com veieu a la foto (extreta d'una web...).

Uns metres més lluny hi ha un cairn, i una mica més enllà un altre monument que s'assembla al Templewood. Uns centenars de metres més lluny tenim més megàlits del mateix tipus. I després, quan tornem a ser a la carretera camí cap a una altra banda, anem veient pedres dretes i cairns a dreta i esquerra.
Sebla que en alguna d'aquestes pedres també hi ha gravats d'anelles, com a Achnabreck, però no les sé veure. És igual perquè aquí l'important és una altra cosa. Així com el que era partcicular de Achnabreck era la humitat i el misteri dels símbols, aquí el que és especial és el paratge.
Molt sovint, a les ruïnes i restes de monuments, els emplaçaments són únics i ens diuen alguna cosa sobre les persones que els van escollir. Els emplaçaments no es poden captar bé en fotografies, t'hi has de trobar i llavors sents alguna cosa del que devien sentir els que hi van construir.
El que és particular en aquest jaciment del Templewood, és que van triar un lloc de pas. Aquesta plana tan ampla està envoltada de muntanyes allunyades i un s'imagina fàcilment que hi confluïen molts camins i que podia ser un lloc fàcil de trobada i reunió.
Sembla que en aquests monuments funeraris es nota una transició social: van començar sent llocs per a enterraments comunitaris i van acabar sent llocs per a enterraments de personalitats, com si diguéssim.
L'altra cosa d'aquest Templewood que vull comentar és la similitud amb el Cementiri dels Moros de Torrent, al Baix Empordà, entre La Bisbal, Pals i Palafrugell, per situar-ho d'algunaanera. És un lloc pel qual tinc una debilitat.
En efecte, el Cementiri dels Moros és el nom popular d'un monument megalític que hi ha en un bosquet d'alzines prop d'un camp de conreu. Té una estructura similar a la del Templewood, però és més senzill i sobretot molt més desmanegat. La primera vegada que hi vaig ser vaig pensar que era "un cromlech de pobres".
Les pedres que formen el cercle són molt més petites i la sepultura del centre té més aviat forma de passadís megalític. Aquí hi ha una web molt interessant amb dues fotos del Cementiri dels Moros.
En qualsevol cas el que a mi m'impressiona és que a la mateixa època (o al mateix mil.lenni! -estem parlant del 3.000 al 2.000 a.C.) aquestes poblacions preindoeuropees, de llocs tan allunyats i que m'imagino tan mal comunicats, fessin construccions del mateix tipus.
En realitat els dòlmens de casa nostra (dues pedres dretes i una plana a sobre) son la mínima expressió dels dòlmens que en diuen de corredor (com el de la Cova d'en Daina a Romanyà de la Selva), que vénen a ser com una successió de dòlmens normals. I aquests dòlmens de corredor tenen una funció i creen un espai que s'assembla molt als de la tomba rectangular amb parets de pedra plana del Templewood, únicament que a Escòcia han perdut la tapa i en canvi a Catalunya la conserven i sembla una "teulada" i tot.
(Un prehistoriador que em sentís divagar segurament diria que els que no som entesos més ens valdria de callar, però no puc evitar-ho, aquests llocs em fan rumiar.)
De les converses que sorgeixen després d'aquestes visions d'èpoques tan llunyanes en parlarem al post següent.

Continuem amb el de l'altre dia.
El lloc anomenat Templewood és en realitat una plana on, a més del tal Templewood, hi ha d'altres monuments. El primer que es veu en arribar és el Neither Largie que teniu aquí a sota.
(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)

A l'altra banda del prat, al peu del bosc, s'intueixen més pedres. Allà hi ha el Templewood, que és un cercle de pedres dretes que delimiten un cairn, o sigui un amuntegament de pedres petites; al mig hi ha una tomba rentangular, feta amb grans pedres planes, tal com veieu a la foto (extreta d'una web...).

Uns metres més lluny hi ha un cairn, i una mica més enllà un altre monument que s'assembla al Templewood. Uns centenars de metres més lluny tenim més megàlits del mateix tipus. I després, quan tornem a ser a la carretera camí cap a una altra banda, anem veient pedres dretes i cairns a dreta i esquerra.
Sebla que en alguna d'aquestes pedres també hi ha gravats d'anelles, com a Achnabreck, però no les sé veure. És igual perquè aquí l'important és una altra cosa. Així com el que era partcicular de Achnabreck era la humitat i el misteri dels símbols, aquí el que és especial és el paratge.
Molt sovint, a les ruïnes i restes de monuments, els emplaçaments són únics i ens diuen alguna cosa sobre les persones que els van escollir. Els emplaçaments no es poden captar bé en fotografies, t'hi has de trobar i llavors sents alguna cosa del que devien sentir els que hi van construir.
El que és particular en aquest jaciment del Templewood, és que van triar un lloc de pas. Aquesta plana tan ampla està envoltada de muntanyes allunyades i un s'imagina fàcilment que hi confluïen molts camins i que podia ser un lloc fàcil de trobada i reunió.
Sembla que en aquests monuments funeraris es nota una transició social: van començar sent llocs per a enterraments comunitaris i van acabar sent llocs per a enterraments de personalitats, com si diguéssim.
L'altra cosa d'aquest Templewood que vull comentar és la similitud amb el Cementiri dels Moros de Torrent, al Baix Empordà, entre La Bisbal, Pals i Palafrugell, per situar-ho d'algunaanera. És un lloc pel qual tinc una debilitat.
En efecte, el Cementiri dels Moros és el nom popular d'un monument megalític que hi ha en un bosquet d'alzines prop d'un camp de conreu. Té una estructura similar a la del Templewood, però és més senzill i sobretot molt més desmanegat. La primera vegada que hi vaig ser vaig pensar que era "un cromlech de pobres".
Les pedres que formen el cercle són molt més petites i la sepultura del centre té més aviat forma de passadís megalític. Aquí hi ha una web molt interessant amb dues fotos del Cementiri dels Moros.
En qualsevol cas el que a mi m'impressiona és que a la mateixa època (o al mateix mil.lenni! -estem parlant del 3.000 al 2.000 a.C.) aquestes poblacions preindoeuropees, de llocs tan allunyats i que m'imagino tan mal comunicats, fessin construccions del mateix tipus.
En realitat els dòlmens de casa nostra (dues pedres dretes i una plana a sobre) son la mínima expressió dels dòlmens que en diuen de corredor (com el de la Cova d'en Daina a Romanyà de la Selva), que vénen a ser com una successió de dòlmens normals. I aquests dòlmens de corredor tenen una funció i creen un espai que s'assembla molt als de la tomba rectangular amb parets de pedra plana del Templewood, únicament que a Escòcia han perdut la tapa i en canvi a Catalunya la conserven i sembla una "teulada" i tot.
(Un prehistoriador que em sentís divagar segurament diria que els que no som entesos més ens valdria de callar, però no puc evitar-ho, aquests llocs em fan rumiar.)
De les converses que sorgeixen després d'aquestes visions d'èpoques tan llunyanes en parlarem al post següent.

Continuem amb el de l'altre dia.
El lloc anomenat Templewood és en realitat una plana on, a més del tal Templewood, hi ha d'altres monuments. El primer que es veu en arribar és el Neither Largie que teniu aquí a sota.
(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)

A l'altra banda del prat, al peu del bosc, s'intueixen més pedres. Allà hi ha el Templewood, que és un cercle de pedres dretes que delimiten un cairn, o sigui un amuntegament de pedres petites; al mig hi ha una tomba rentangular, feta amb grans pedres planes, tal com veieu a la foto (extreta d'una web...).

Uns metres més lluny hi ha un cairn, i una mica més enllà un altre monument que s'assembla al Templewood. Uns centenars de metres més lluny tenim més megàlits del mateix tipus. I després, quan tornem a ser a la carretera camí cap a una altra banda, anem veient pedres dretes i cairns a dreta i esquerra.
Sebla que en alguna d'aquestes pedres també hi ha gravats d'anelles, com a Achnabreck, però no les sé veure. És igual perquè aquí l'important és una altra cosa. Així com el que era partcicular de Achnabreck era la humitat i el misteri dels símbols, aquí el que és especial és el paratge.
Molt sovint, a les ruïnes i restes de monuments, els emplaçaments són únics i ens diuen alguna cosa sobre les persones que els van escollir. Els emplaçaments no es poden captar bé en fotografies, t'hi has de trobar i llavors sents alguna cosa del que devien sentir els que hi van construir.
El que és particular en aquest jaciment del Templewood, és que van triar un lloc de pas. Aquesta plana tan ampla està envoltada de muntanyes allunyades i un s'imagina fàcilment que hi confluïen molts camins i que podia ser un lloc fàcil de trobada i reunió.
Sembla que en aquests monuments funeraris es nota una transició social: van començar sent llocs per a enterraments comunitaris i van acabar sent llocs per a enterraments de personalitats, com si diguéssim.
L'altra cosa d'aquest Templewood que vull comentar és la similitud amb el Cementiri dels Moros de Torrent, al Baix Empordà, entre La Bisbal, Pals i Palafrugell, per situar-ho d'algunaanera. És un lloc pel qual tinc una debilitat.
En efecte, el Cementiri dels Moros és el nom popular d'un monument megalític que hi ha en un bosquet d'alzines prop d'un camp de conreu. Té una estructura similar a la del Templewood, però és més senzill i sobretot molt més desmanegat. La primera vegada que hi vaig ser vaig pensar que era "un cromlech de pobres".
Les pedres que formen el cercle són molt més petites i la sepultura del centre té més aviat forma de passadís megalític. Aquí hi ha una web molt interessant amb dues fotos del Cementiri dels Moros.
En qualsevol cas el que a mi m'impressiona és que a la mateixa època (o al mateix mil.lenni! -estem parlant del 3.000 al 2.000 a.C.) aquestes poblacions preindoeuropees, de llocs tan allunyats i que m'imagino tan mal comunicats, fessin construccions del mateix tipus.
En realitat els dòlmens de casa nostra (dues pedres dretes i una plana a sobre) son la mínima expressió dels dòlmens que en diuen de corredor (com el de la Cova d'en Daina a Romanyà de la Selva), que vénen a ser com una successió de dòlmens normals. I aquests dòlmens de corredor tenen una funció i creen un espai que s'assembla molt als de la tomba rectangular amb parets de pedra plana del Templewood, únicament que a Escòcia han perdut la tapa i en canvi a Catalunya la conserven i sembla una "teulada" i tot.
(Un prehistoriador que em sentís divagar segurament diria que els que no som entesos més ens valdria de callar, però no puc evitar-ho, aquests llocs em fan rumiar.)
De les converses que sorgeixen després d'aquestes visions d'èpoques tan llunyanes en parlarem al post següent.

A Gran Bretanya i a les illes adjacents hi ha molts monuments megalítics.
Les pedres dretes, els cercles de pedres dretes i els cairns o cercles amb un amuntegament de pedres relativament petites, són els més coneguts. Aquí trobareu imatges de tots aquests tipus de megàlits britànics.
Jo només he vist un parell de jaciments, a prop de Kilmartin, a la regió escocesa de l'Argyll, al nord-oest de Glasgow. En aquest mapa una mica potiner fet per mi he assenyalat la zona amb punts blaus. I a la web de la vall de Kilmartin hi trobareu, clicant una mica, un mapa interactiu detallat de tots aquests monuments.

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)

Aquests megàlits tenen un què. No sé si ho explicaré bé, però ho intentaré.
El primer lloc visitat és Achnabreck.
Un caminet verd, sota la pluja insistent, va pujant suaument i apartant-se de la carretera. Les fulles dels arbres degotegen i les sabates s'obren pas entre les herbes mullades. Per la vora del camí una musaranya petitona també avança, però fent el ximplet. Puja i baixa pels branquillons i va de dreta a esquerra, esperitada.
Hi ha alguna cosa molt fecunda en aquesta olor d'humitat.
El caminet verd arriba a un lloc on hi ha arran de terra grans roques parcialment soterrades. Crec que en català d'aquest tipus de pedra en diuen codines. Bé, doncs aquestes codines tenen uns gravats en forma d'anelles concèntrics al voltant d'un forat. Els arqueòlegs els han batejat amb el nom de "cup-and-rings". Aquests conjunts d'anelles tenen lligams entre ells, és a dir, hi ha també unes incisions a la roca que són com unes carreteretes que van d'un grup a un altre.
Les roquess són plenes de "cup-and-rings" per on regalima l'aigua que cau sense parar. A mi em van semblar més aviat de color vermellós, tot i que a la foto que he agafat de la xarxa surten grises.

En aquest link trobareu moltes imatges dels gravats d'Achnabreck.
A la vora d'aquest jaciment hi ha un plafó amb informació. Aquestes figures estan datades entre el 3000 i el 2000 a.C. Es tracta, per tant, a l'igual que els monuments que veurem al segon jaciment, d'una manifestació anterior a l'arribada des celtes, que van ser el principal poble indoeuropeu que va establir-se a les illes. Se m'encén una llumeta al cap i penso en les teories sobre les cultures preindoeuropees exposades per Marija Gimbutas (de qui vam començar a parlar en una nota anterior, tot i que ho vam deixar penjat i tenim pendent tornar-hi).
Si seguim llegint el plafó informatiu ens trobem amb unes frases d'un indi nord-americà(!), on parla del significat dels cercles i espirals en la cultura tradicional dels indis nord-americans. Ve a dir que la natura i la vida són cicles que es renoven contínuament i que els cercles evoquen aquesta idea de recomençament perpetu.
Sobta una mica que els britànics hagin recorregut a un testimoni tan llunyà en l'espai i en el temps per avançar una interpretació dels símbols dels seus antecessors, com si fes por mullar-se en les coses de casa.
Plens de cups i de rings que ens ballen pel cap, continuem camí cap a un nou jaciment, Templewood.
Per al dia que ve.

Tal com hem dit a la nota anterior, el convenciment de M.Gimbutas que existeix una ideologia i fins i tot una mitologia entorn de la vida, la dona, la fertilitat, la regeneració de la terra, el cicle vital, etc., va portar l'arqueòloga a analitzar el significat dels símbols que es repetien una i altra vegada a les peces trobades als jaciments.
Un d'aquests símbols és el de la dona-ocell, que insisteix en el lligam entre la dona, el líquid i la produció de vida, de què hem parlat al post anterior
En efecte, hi ha moltes figuretes on els pits femenins estan clarament i deliberadament marcats, i al mateix temps la cara té un bec enlloc de boca. Aquestes dones-ocell són molt freqüents, i sovint estan decorades amb un dibuix reticulat, és a dir com un quadriculat, que M.Gimbutas assimila a l'aigua.
Com que els ocells normalment tenen el seu hàbitat a les zones d'aiguamolls, el lligam entre feminitat, aigua i vida, no fa sinó enfortir-se amb aquesta representació dona-ocell.
(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

En aquest dibuix hi ha dues peces molt separades en el temps i en l'espai: una és del 5.000 a. de C i es troba al Museu Nacional de Praga, l'altra és una peça ibèrica de La Serreta (Alcoi) molt més moderna, del segle III o II a. de C., que va ser exposada a Barcelona al 1998 en l'exposició Els Íbers, de la Caixa, celebrada al Palau Macaya.
Són dues peces molt diferents, però totes dues tenen bec i són dones-ocell.
Tenim aquí al costat una nova mostra d'aquesta categoria dona-ocell. És una ceràmica on s'han marcat els mugrons en relleu per simbolitzar la dona, mentre que la forma de l'ocell està suggerida pel llarg coll del gerro i pel broc, que pot fer pensar en el bec. Prové de Grècia, és del 1.800 abans de Crist i està exposada al British Museum a Londres.
En aquesta ceràmica hi ha uns dibuixos ocres molt particulars que tractarem el proper dia, perquè el camí per entrar al Museu Nacional de Praga ens ha dut per terres de Múrcia, també a Gavà, i ara ens demanarà que ens submergim en una matriu femenina.

Al llibre Goddesses and Gods va seguir-ne un altre titulat The langage of the Goddess, on Marija Gimbutas va fer un recull pormenoritzat dels símbols que apareixen en les figuretes femenines. No es va limitar a catalogar-los, sinó que va fer una interpretació que resulta molt suggerent.
Les ratlles, espirals, zig-zags, retícules, etc. que apareixen a les figures són descrites per molts autors com a "motius geomètrics", sense més comentaris. Gimbutas, en canvi, relaciona aquests motius amb les figures on apareixen, i basteix un sistema de símbols per a cada una de les diferents facetes de la deessa: la que dóna vida; la que dóna la fertilitat i que influeix en el creixement i la multiplicació; la protectora que dóna alè i aliment; i la portadora de la mort.
No em veig amb cor de resumir les gairebé 400 pàgines de El lenguaje de la Diosa en unes quantes línies. Però potser un exemple d'un d'aquests símbols ajudarà a donar una idea de per on va la interpretació.
(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)
Aquí teniu l'anomenada Venus de Gavà, trobada a les mines de variscita de la mateixa localitat, que ja eren explotades cap al 4.000 a C.
Podeu visitar el museu i les mines de Gavà, on veureu aquesta figura femenina i també trossos de variscita, unes precioses pedres de color blau que jo, que no hi entenc, hauria dit que són turqueses. Se'n devien fer uns guarniments magnífics. Per veure la foto de la Venus, mireu aquest link (i no cregueu que es tracta de peces diferents: el meu dibuix recull només les línies essencials).
Fixem-nos en la deessa, concretament en els ulls: són com dos sols amb els seus rajos. Això no tindria res d'especial, si no fos que aquesta forma d'ulls es troba amb molta freqüència en un determinat tipus de figuretes femenines, associat molt sovint a altres formes geomètriques que són interpretades per M.Gimbutas com a representacions de líquids vitals. Tenim figuretes amb ratlles paral.leles que indiquen aigua que raja dels ulls, ratlles que indiquen llet que raja del pit, ratlles que indiquen aigua i líquid en general sobre el ventre i el baix ventre.
Hi ha, doncs, una sèrie de motius geomètrics, disposats en determinats llocs de les figuretes, que simbolitzen que l'aigua és la base de la vida i que associen la dona a aquesta vida.
(Potser no ho explico bé i ho estic simplificant massa. En un proper post donaré un altre exemple: el de la deessa ocell.)

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Continuo amb un altre exemple de figura femenina del modern món ibèric, que pot ser vista com una pervivència del culte femení de la Vella Europa.
La zona murciana és plena de jaciments ibèrics i actualment moltes de les troballes es poden veure als petits museus dels municipis, perquè sembla que ha passat l'època en què totes les peces se les enduien a Madrid. Al museuet de Cieza hi ha una d'aquestes figures femenines tan estilitzades que, si no fos perquè un està al cas de tot això que expliquem aquí, es preguntaria què és: un palet de riera desgastat de manera que s'ha convertit en una peça abstracta, com un vuit en tres dimensions, que resulta del tot femení.
En la mateixa línia, un detall que pot ser anecdòtic, però que ens toca de la vora: quan Marija Gimbutas es refereix als símbols d'aquestes crences que han perviscut dins d'altres cultes, cita "les Mares de Déu negres". En efecte, el color de terra fosca, ocre o vermellós, era un color associat a la fecunditat dins la Vella Europa, i explica per aquesta raó l'especial devoció que encara es professa a les verges de color fosc, com la Mare de Déu de Montserrat.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)
Faig un incís per evocar la vella guàrdia de prehistoriadors, entre els quals Bosch Gimpera, que havia estat conseller republicà de Governació (de la IIa República) i rector de la Universitat de Barcelona, i les joves generacions de prehistoriadors, entre les quals Marija Gimbutas.
Al pròleg de l'edició castellana de The language of the Goddess, (Editorial Dove y Grupo Editorial Asturiano, Oviedo 1996) l'editor, historiador i antropòleg J.M.Gómez-Tabanera escriu:

... recordé cómo había conocido y tratado años atrás a la hoy finada Marija Gimbutas, coincidiendo con ella en varios congresos internacionales de Prehistoria. Fue una larga y fructuosa amistad de la que me lucré incrementando mis limitados saberes. La recuerdo aún, dicharachera y desafiante, en el Congreso de Ciencias Prehistóricas y Protohistóricas de Praga en 1966, hace ya treinta años, y a la que, asimismo, asistían mis admiradas amigas Annette Laming-Emperaire y Z.A.Abramova, con las que pude incluso ironizar sobre venus esteatopigias paleolíticas y contemporáneas, pero también en torno a mamuts y monstruos sagrados de la Ciencia allí reunidos, entre los que recuerdo cual si fuera ayer a Jan Filip, Pedro Bosch Gimpera, Luis Pericot, M.Almagro Bach, A.Beltrán, H.G.Bandi, A.Leroi-Gourhan, G.Gamps... brindando pautas a otros arqueólogos más jóvenes como E.Ripoll, E.Aguirre, I.Barandiarán Maeztu, A.Arribas... Entre ellos se alineaba, ¡cómo no!, Marija Gimbutas, una arqueóloga lituana nacionalizada estadounidense, cuyas tesis nos fascinaban a todos, más, cuando con las mismas venía a reivindicar el papel de la mujer en la Prehistoria, remitiéndonos a los resultados de sus excavaciones en diversos yacimientos neolíticos en la Europa oriental que le habían dado tema para publicaciones a veces polémicas. Recuerdo que alguien comentó que si al Congreso hubiera podido asistir J.J.Bachofen -el famoso autor de Das Mutterecht-, hubiera hecho buenas migas con Marija Gimbutas; pero también el particular recelo que inspiraban sus planteamientos a mi viejo amigo H.Delporte, al inolvidable Pedro Bosch Gimpera e incluso al ducho Antonio Beltrán, al contemplar a Marija en las distintas sesiones, embutida en sus jeans, reservando otras galas para los actos protocolarios del Congreso. [...]
(Sobre les venus, vegeu els arxius d'arqueologia de la weblog Barcelonetes)

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)
A l'últim post érem a la porta del Museu Nacional, a Praga, comentant troballes prehistòriques, a punt d'empènyer la porta i entrar-hi.
Dèiem que Marija Gimbutas havia desenvolupat el concepte de la Vella Europa.
Com que he trobat notes i fotocòpies, avui us puc fer arribar el mapa del que seria la Vella Europa. I aprofito per rectificar la cronologia que vaig donar l'últim dia: el període en què ella considera que s'hi va desenvolupar el neolític és del 7.000 al 3.500 a.C.
Alguns links més: un que conté un mapa de la Vella Europa, la web de la biblioteca de la institució de M.Gimbutas i J.Campbell i un altre amb una biografia de M.Gimbutas

______________

(Sobre les venus, vegeu els arxius d'arqueologia de la weblog Barcelonetes)

Continuem amb els comentaris prehistòrics.
Marija Gimbutas (1921-1994) ha estat una arqueòloga lituana, que es va afincar als Estats Units després de la segona Guerra Mundial.
Me'n va parlar fa uns anys Casilda Rodrigáñez i vaig tenir ocasió de conèixer dos dels seus llibres: Goddesses and Gods of Old Europe, i el que està editat en castellà El lenguaje de la diosa, Editorial DOVE y Grupo Editorial Asturiano, 1996.
Encara que no tinc a mà ni notes ni els llibres, intentaré explicar el que bonament recordo del que vaig llegir, que em va semblar interessantíssim. Excuseu la pobresa i les imprecisions.
Marija Gimbutas posseïa una sòlida formació teòrica i alhora va participar en excavacions i investigacions pràctiques. Un dels punts que va atraure el seu interès van ser les més de sis mil figuretes femenines prehistòriques trobades a jaciments europeus. L'estudi d'aquests jaciments la va dur a elaborar un concepte que ella mateixa va anomenar la Vella Europa.
Aquesta Vella Europa té els següents límits geogràfics i cronològics. Abraça els territoris que s'estenien des del sud d'Ukraïna, fins a les illes gregues, i des de la riba nord del Mar Negre fins al nord-est de la península itàlica. El període en què situa aquesta Vella Europa és el primer neolític, entre el 7000 i el 4000 a. C., abans de les primeres invasions indoeuropees.
¿Què té d'especial aquest període i territori?
Que s'hi han trobat nombroses restes que demostren que hi va existir una civilització neolítica amb poblacions que tenien un nombre considerable d'habitants, amb una organització de tipus pacífic (escassesa d'armes), i amb creences que giraven entorn al culte o cultes a personatges femenins.
Aquesta civilització matrifocal de la Vella Europa entra en crisi a partir de les primeres invasions indoeuropees que arriben d'orient a partir del 4.000 a.C. Els indoeuropeus imposen una cultura de domini de tipus patriarcal, que desplaça o intenta desplaçar les antigues creences. Per dir-ho amb una imatge, els indoeuropeus porten uns déus nous que fan fora les antigues deesses a cops de colze, i sota aquesta substitució n'hi ha una altra que ja no és religiosa sinó cultural i econòmica.
Les creences matrifocals es resisteixen a desaparèixer i Gimbutas analitza com perviuen, barrejades amb els moderns déus patriarcals.
I estudia el que és també molt interessant: com es mantenen els antics cultes en zones perifèriques al nou poder indoeuropeu. L'illa de Creta, amb la seva civilització minoica i la presència de figures femenines tan importants, és per a Gimbutas un reducte de la Vella Europa, al sud d'una Grècia que ja era indoeuropea i patriarcal. En aquesta perspectiva, el rapte d'Europa prendria un significat nou: Zeus disfressat de toro rapta Europa, és a dir venç finalment la Vella Europa refugiada a Creta. (Si non é vero...)
Estudia també la cultura a territoris més occidentals, com si les deesses haguessin fugit a refugiar-se cap a occident. La cultura ibèrica, que té arrels preindoeuropees, és un camp fecund per rastrejar els antics cultes.
(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Avui acabem amb un dibuix del sud de la península ibèrica.
Al Museu Arqueològic d'Elx, a l'entrada del Palmerar, hi ha una d'aquestes nombroses estatuetes femenines. És molt tardana, comparada amb les de la Vella Europa; és ja de l'època ibèrica, de segle VI a.C. Té una incisió clara que marca el triangle púbic. Es tracta d'una forma molt repetida en les estatuetes, que adquireix un caràcter simbòlic i que apareix en altres figures i en la decoració de la primera ceràmica.
(El dia que ve: Més sobre deesses prehistòriques)

Al capdamunt de la Plaça Vaklav hi ha el Museu Nacional, amb moltes peces pertanyents a molts camps i a molts períodes, repartides per moltes sales. Però aquí el que ens interessa és només una part d'una ala de l'edifici.
La que està dedicada a la prehistòria.
Abans d'entrar en matèria, una mica d'introducció (introducció que durarà més d'un post, ho sento).
L'any 2000 es va fer al Saló del Tinell, a Barcelona, una exposició que van anomenar Deesses.
(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

S'hi va mostrar un conjunt de figures femenines trobades a Europa o al voltant del Mediterrani que pertanyien majoritàriament al Paleolític i al Neolític. (Hi havia, també, algunes figures que ja eren de l'època romana i fins i tot hi havia una Mare de Déu cristiana, que venien a representar el lligam entre aquella creença o tradició antiquíssima i els temps més moderns.)

En aquella exposició les explicacions que es presentaven en els plafons habituals eren confuses. Les estatuetes eren magnífiques, però no se sabia gaire què significava tot allò. Jo hauria dit que els responsables de posar anotacions escrites a la mostra no estaven massa d'acord entre ells, i no s'havien mullat.
(Pròxima entrega el dia que ve: l'arqueòloga Marija Gimbutas, els seus estudis sobre les figuretes prehistòriques i les seves teories. De moment, si voleu, podeu anar mirant l'entrevista que li fan en aquest link)