Llegeixo a El País del dia 1 que fins al 7 de juliol (atenció, és dimecres que ve!) a la sala Oriol Galeria Art, de Barcelona (Provença 264, crec que entre Balmes i Rambla de Catalunya) exposen dibuixos d'Otto Gutfreund, artista txec del moviment cubista, de qui hem parlat una mica en les notes sobre Praga.
No hi he pogut anar encara. Us poso aquí un retall del diari.

Al capdamunt de la Plaça Vaklav hi ha el Museu Nacional, amb moltes peces pertanyents a molts camps i a molts períodes, repartides per moltes sales. Però aquí el que ens interessa és només una part d'una ala de l'edifici.
La que està dedicada a la prehistòria.
Abans d'entrar en matèria, una mica d'introducció (introducció que durarà més d'un post, ho sento).
L'any 2000 es va fer al Saló del Tinell, a Barcelona, una exposició que van anomenar Deesses.
(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

S'hi va mostrar un conjunt de figures femenines trobades a Europa o al voltant del Mediterrani que pertanyien majoritàriament al Paleolític i al Neolític. (Hi havia, també, algunes figures que ja eren de l'època romana i fins i tot hi havia una Mare de Déu cristiana, que venien a representar el lligam entre aquella creença o tradició antiquíssima i els temps més moderns.)

En aquella exposició les explicacions que es presentaven en els plafons habituals eren confuses. Les estatuetes eren magnífiques, però no se sabia gaire què significava tot allò. Jo hauria dit que els responsables de posar anotacions escrites a la mostra no estaven massa d'acord entre ells, i no s'havien mullat.
(Pròxima entrega el dia que ve: l'arqueòloga Marija Gimbutas, els seus estudis sobre les figuretes prehistòriques i les seves teories. De moment, si voleu, podeu anar mirant l'entrevista que li fan en aquest link)

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Al capdamunt de la plaça Vaklav, que més que una plaça és una avinguda ampla i curta, hi ha l'edifici neoclàssic i imponent del Museu Nacional. Per accedir-hi es pugen unes escales i davant l'entrada del Museu hi ha encara una esplanada adoquinada, que és un mirador sobre la plaça.
Allà, a terra, hi ha un discretíssim record per a Jan Pallach, el jove de 21 anys que es va immolar amb foc per protestar per l'entrada dels tancs soviètics a Txecoslovàquia l'any 1968.
La notícia de la mort de Jan Pallach va donar la volta al món i va quedar unida al nom d'aquesta plaça, punt neuràlgic de les manifestacions de protesta. Es menys coneguda la mort els mateixos dies d'un altre jove txec en circumstàncies similars
Ara, en aquesta esplanada hi ha dos muntículs suaus que fan que el dibuix regular dels adoquins a terra s'alteri i es creïn com corbes de nivell (que no m'he atrevit a reflectir a l'aquarel.la per por d'esguerrar-la). Entre els dos cercles d'adoquins elevats hi ha una creu irregular, desdibuixada, del color blau que agafa el bronze a la intempèrie. El nom dels dos nois i les seves edats estan gravats en una placa també incrustada a terra.
Algú ha deixat una única rosa, vermella, al costat.
Emociona el gust exquisit amb què s'ha construït aquest monument. Aquest tros de terra torturada parla per si sola, i és més evocadora que cap altra instal.lació.
Comparo mentalment, amb desavantatge per part nostra, amb el monument a la Gran Via barcelonina davant del cinema Coliseum en memòria dels morts per les bombes durant la Guerra Civil. I amb un altre d'encara més desgraciat a la Meridiana en record de les víctimes d'Hipercor.

En el seu moment aquest nom, Lidice, va donar la volta al món.
Hi hagué protestes a Anglaterra, manifestacions a diverses capitals, amb ell es va batejar més d'un centre escolar americà.
Va ser un nom important en la resistència contra els nazis.
Lidice era una població camperola que l'exèrcit alemany va decidir borrar del mapa en represàlia per uns atemptats de la resistència txeca. No va quedar cap casa dreta i tots els habitants que hi dormien aquella nit van morir. Els 88 nens del poble, tots els nens del poble, van ser conduïts a un camp d'extermini i gasejats.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

L'autobús de línia té parada enmig d'uns camps de conreu. Una mica més enllà hi ha un territori immens, que té més o menys aspecte de parc, i que es troba al lloc on s'alçava Lidice. Ara no en queda cap rastre, només hi ha un petit museu, un memorial i apartat de tot plegat, sobre l'herba, un grup escultòric de bronze representant a mida natural 88 criatures, les més grans darrera, les més petites davant, totes juntes, totes amb els ulls expectants.

L'ofrena més gran no és el museu, el memorial ni l'escultura, sinó la gran quantitat de terreny que no es cultiva i que forma aquest camp-parc tan gran, ondulat, que s'estén com una taca entre els camps llaurats.

M'expliquen d'una família de Barcelona que celebra el casament d'una néta amb un noi que també és d'aquí, però que té una àvia txeca. A la família de la noia hi ha una tieta àvia casada de fa seixanta anys amb un txec, el tiet Janos. "Saps què, que a la taula dels grans seurem junts l'àvia del noi i el tiet Janos, així podran parlar", se'ls acut.
I el dia del casament seuen de costat els dos vellets. Veuen que intercanvien un parell de frases i ja no es tornen a dirigir la paraula en tot el banquet.
"Com ha estat?" pregunten en acabat al tiet Janos.
"Doncs que era una alemanya dels Sudets" respon el Janos.
A Lidice em recordo d'aquesta història, i del que he llegit sobre la regió dels Sudets. Zona de població alemanya dins la República Txecoslovaca, Hitler va decidir annexionar-la a Alemanya i li va servir d'excusa per envair Txecoslovàquia. Al final de la Segona Guerra Mundial, sembla que gran part de la població alemanya del Sudets va ser expulsada. Un punt calent.
(Perdoneu perquè podria semblar que Lidice es troba als Sudets. No, en absolut. Si ara he pensat en això és perquè aquest no-poble m'ha fet pensar en com són de complicades les relacions que a vegades semblen tan senzilles.)

A Praga pots mirar inquisidorament i preguntar-te què queda a carrers, places i edificis, de l'època socialista. Ens ho hauria d'explicar algú del lloc, ens hauria d'ensenyar a mirar i, m'imagino, a mirar fora del centre històric. En qualsevol cas, els ulls inquisidors que busquen estrelles de cinc puntes a les façanes dels edificis i estàtues d'obrers robustos als jardins, no descobreixen res.
Res? Sembla estrany. Els ulls han vist un fris antibel.licista en un edifici que ha resultat ser dels anys 20, uns gravats en la base d' uns fanals que representen treballadors amb brusa ampla, també d'abans de la II Guerra Mundial. S'han parat davant d'una escultura en una plaça: dos treballadors amb eines a les mans; té un algo, és bonica...
Al Veletzrni Palac penso que la col.lecció tan completa d'art del XIX i XX ha d'abordar per força la qüestió. I en efecte, ho fa.
Vegem com.
En una de les sales, hi ha muntada una secció amb falses parets que formen un passadís. Al començament, hi ha un tauler explicatiu -l'únic al museu que dóna una visió general d'un moment cronològic-, sobre l'art a l'època stalinista. El primer que constato és això, d'una banda l'explicitació clara del fenomen, i d'altra que es circumscriu el període a l'stalinisme.
El text que inicia la mostra d'aquest passadís recull una cita molt il.lustrativa d'algun personatge de l'època on es diu que l'art ha de servir per agitar les masses. Continua el text dient que va tractar-se d'un període on es va prohibir el que és fonamental per a l'art: la llibertat del creador. I fa com un balanç: van ser uns anys on els artistes van fer "obstrucció", però no era possible capgirar la situació (cito de memòria). També diu que el resultat va ser la creació de dos corrents artístics, un oficial i un altre d'extraoficial. Enlloc no es diu que el que t'ensenyaran a continuació no tingui valor artístic. Hi ha pintures, escultures, fotos, maquetes... i trobo entranyable que el que han recollit tingui una qualitat indubtable (fins i tot dins l'estil kitch d'alguns quadres: oli de papa, mama i nen feliços en una cuina amb nevera, escoltant la ràdio; o dins l'estil patriòtic ampul.lós: bronze de soldat rus i soldat centroeuropeu abraçant-se.). És una tria digna, que lliga amb la frase de fa una estona "es podia fer obstrucció, però no es podia capgirar...".
Una de les peces és una maqueta d'una estàtua gegantina de l'Stalin que hi havia en un dels turonets de Praga que dominen el riu. Seguia darrera l'Stalin una corrua de gent, el poble entusiasta guiat pel seu líder. Aquesta escultura, que sembla ser que es divisava des de mitja ciutat, va ser enderrocada crec que l'any 56 quan ja mort Stalin va començar el procés de denúncia de l'stalinisme.
(Abans d'acabar la sèrie de notes sobre Praga -espero que aviat!- vull tornar a parlar d'aquesta estàtua i de la família Pàmies)
Comento només una última cosa de les sales d'art del segle XX del Veletzrni Palac: les obres corresponents als anys 50 i 60, les del "corrent extraoficial", són nombroses, diverses, molt interessants, i la majoria porten un rètol que indica "donació" dels anys 70.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

En un dels ponts sobre el riu Vltava, les bases de ferro colat dels fanals tenen uns relleus amb figures d'obrers, d'una altra època, amb brusa ampla. Em vaig preguntar a quin període, a quin moviment responien.
Al carrer Na Porici, ja he explicat que a l'edifici de Josef Gocar hi ha un fris antibel.licista dels anys vint, obra d'Otto Gutfreund.
I al Veletrzni Palac, seu de les col.leccions d'art dels segles XIX i XX de la Galeria Nacional, hi ha una mostra d'escultures dels anys 30, moltes d'elles de tema social.
Del mateix Otto Gutfreund hi ha unes figures representant miners, i una d'una mecanògrafa, notables.

Aquí sobre, d'aquests mateixos anys, emigrants dormint en un banc, de fang. I a sota, una dona de fer feines, de bronze, de l'escultor Landa. (No he aconseguit trobar referències de l'autor o autora a la xarxa, per tant només en puc donar el cognom, que potser he anotat amb errors)

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

Acabo aquest recorregut per la secció de les arts decoratives de començaments del segle XX, a la Galeria Nacional, mostrant un dibuix d'un figurí per a una òpera. N'hi ha bastants, i també hi ha, i em va sorprendre, força dissenys per a decorats operístics.
Algú em va assenyalar com ha estat d'important l'òpera a Praga.
Mozart hi va estrenar el seu Dom Joan i sembla ser que considerava que aquí sí que se l'apreciava. L'estrena va ser el 1787, al Teatre dels Estats, un edifici neoclàssic que tant de fora com de dins és molt bufó. Potser no és l'adjectiu apropiat, però té unes dimensions que trobo que la paraula li escau.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

El cubisme també té a la República Txeca manifestacions en el disseny tèxtil. Aquí teniu tres dissenys tèxtils de Pavel Janac, extrets de "Czech Cubism".

Aquesta estora té el toc funerari de què hem parlat en altres notes. En canvi la roba vermellosa que teniu aquí a sota té un aire africà i, si molt m'apreten, m'atreviria a dir que alguns dissenys del Mariscal hi tenen una retirada.

I per últim, un retall de roba que no és res de res, o sigui que no és de museu, sinó d'una botiga qualsevol que fa rebaixes en un carrer de Praga, però que trobo que s'adiu molt amb el tema (i me n'estic fent un vestit -sorry per la frivolité-.)

A la propera nota abandonem definitivament el cubisme.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

Aquesta Galeria Nacional destil.la un amor a l'obra bonica del propi país, que m'agrada molt. Els objectes són tan variats que es nota que s'ha valorat i volgut explorar tot el panorama artístic txec de començaments de segle. Em vaig estar mirant les dates d'adquisicó de les peces per veure en quins moments s'havia fet un esforç per completar la col.lecció. Però em semblaria imprudent treure'n conclusions.

Per tant, no hi podien faltar dissenys de papers d'empaperar parets del moviment artístic cubista.
El de ratlles negres és del vessant tètric, obra de Pavel Janac, del 1911.

Dels altres dos no en vaig anotar autor ni data, però són aproximadament de la mateixa època tot i que fan pensar en dissenys dels anys 70.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

A la Galeria Nacional hi trobem vaixella, gerros i altres estris de porcellana, vidre i ceràmica de començaments del segle vint, com aquesta fruitera (sense fruites, naturalment!) tan allunyada dels dissenys modernistes.

A continuació teniu els dibuixos de dos creacions de Pavel Janac. La cafetera és del 1919 i els pitxers de flors del 1911. Aquests models ratllats en blanc i negre formen part d'alguns dels objectes dels quals s'han fet facsímils que es venen actualment al Museu del Cubisme.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

Els mobles cubistes en alguns casos poden ser tètrics. Hi ha un gust pel negre i, encara més, per la fusta lacada de negre que, la veritat, no és gens alegre. Tenen una cosa com de piràmide egípcia que s'hagués posat de dol.
Passa igualment amb algunes mostres d'art deco.
Salvant les distàncies, l'Empire State Building o l'edifici Chrysler a Nova York també tenen aquest toc funerari.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

Al Veletrzni Palac hi ha una de les col.leccions de l'extensa Galeria Nacional, la Narodni Galerie. Es un edifici racionalista del 1925 que ofereix una confortable imatge de solidesa i endreça.
Allà descobrim els mobles cubistes.

La cadira d'aquí sobre és de Pavel Janak i el silló de Josef Gocar, tots dos grans dissenyadors de mobles, a més d'arquitectes.
A la Galeria hi ha calaixeres, llits, taules, tauletes, armaris... i dissenys, signats, datats i explicats. És com una lliçó d'estètica i d'influències.
Per exemple, els dos sillons que vénen a continuació són denominats peces d'art nouveau geomètric, amb influències japonesa (el de la dreta) i vienesa (el de l'esquerra), datats entre el 1900 i el 1910.

Doncs sí, entre aquest modernisme geomètric i el cubisme i el que jo n'hauria dit art déco hi ha una línia de continuïtat que en aquest museu és molt clara.
Busco l'origen de l'expressió art déco i veig que es va fer servir a l'Exposició Internacional de les Arts Decoratives de París el 1925 per designar l'estil d'aquell moment, però que no va ser popularitzada fins els anys 60 per un crític britànic.
A l'exposició sobre la Myrurgia que hi va haver fa uns mesos al MNAC de Montjuïc teníem exemples d'aquest estil a Catalunya.

Perdoneu que encara us parli una mica més del cubisme arquitectònic, abans de dur-vos de la mà a la Galeria Nacional a veure coses més variades. La veritat és que vaig començar a veure cubisme per tot arreu. Es va convertir en una manera de mirar.

Aquí a sobre, un esbós d'un detall de la façana de la Universitat Karolinum, un edifici que abans d'arrribar a Praga jo hauria dit que era estil anys vint, linial, mig racionalista, i au! m'hauria quedat tan ampla. Però, ah!, ara la cosa ja és diferent, i les ratlles rectes totes tenen el seu què, i les veus d'una altra manera i els hi trobes com una intenció i una bellesa particular.
És una bestiesa, però s'acosta a la realitat del que em va passar. I sí que és veritat que hi ha edificis moderns als afores de Praga, molt funcionals, que em vull imaginar que han heretat una tradició molt depurada.

I fa poques setmanes, a Santiago de Compostel-la, miro l'exterior de l'església del convent de les Clarisses i veig el que teniu aquí a sota:

(Quin cim de façana més estrany! Llegeixo en una guia que es tracta d'un temple barroc. Diu: "de un barroco cubista". Penso que no sóc l'única que m'he obnubilat. Però l'expressió no és tan desaforada: en efecte, és un barroc que té alguna cosa cubista. I per arrodonir-ho, llegeixo al ja citat "Czech Cubism", que Pavel Janak el 1913 va reconstruir la casa d'estil barroc del Dr. Fara. La foto amb el resultat és molt curiosa i la teniu aquí a sota.)

Per acabar, una adreça amb textos en anglès sobre el naixement de l'arquitectura cubista a la República Txeca, aquí.

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les. (Extretes de "Czech Cubism")

El tercer i últim arquitecte txec cubista que presento és Pavel Janak (1882-1956), un dels més prolífics, i aprofito per mostrar dibuixos seus de projectes, alguns dels quals mai es van arribar a construir. Ho faig per la seva bellesa; en general m'agraden molt els dibuixos arquitectònics, no els simples plànols. Trobo que tenen la gràcia dels esbossos i la força dels conceptes.

Pavel Janak, com els altres arquitectes cubistes, es va dedicar també a les arts decoratives, sempre dins del cubisme, cosa que vaig descobrir a la Galeria Nacional, la visita a la qual mereix una nota a part. Acabo avui amb un disseny de Janak per a ceràmica.

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les. Fotos extretes de "Czech Cubism")

No em digueu que no us agrada el personatge del canotier. És Josef Chochol (1880-1956), un altre dels grans arquitectes cubistes txecs.
És l'autor de l'edifici
d'apartaments al peu de Vysehrat i també de la casa del carrer Libusine, que han sortit en dos notes anteriors.
Podeu trobar més informació i més imatges a aquesta adreça.

Alguns d'aquests edificis tenen l'arrebossat en mal estat i no estan gaire ben conservats, en especial els que són grans edificis d'apartaments. En canvi els més petits, tipus torres particulars, estan restaurats.

Anem un moment a relatar influències. A començaments del segle XX hi va haver a Praga dues exposicions forànies que van accentuar la modernitat de la crítica txeca: l'exposició l'any 1905 d'Edvard Munch i la de Picasso, Braque, Derain i Gris l'any 1913; recordar també que els artistes txecs van exposar a diverses ciutats europees i van visitar i participar en exposicions a París.
Amb el cubisme, jugada a fons la carta teòrica i pràctica, l'art txec entra a formar part de les avantguardes europees, de ple dret i amb un alt nivell de qualitat i originalitat.
Algú ha dit que cent anys de nacionalisme al darrera van preparar l'entrada dels artistes txecs a la modernitat europea, que es va fer justament a través del cubisme.

Dedico aquesta nota a celebrar l'entrada de la República Txeca a la Comunitat Europea, amb la recança que Praga ens va ser injustament escamotejada durant molts d'anys i la vèiem tan llunyana, quan ens és tan propera. Si la pertanyença a la comunitat Europea els ha de ser bona o dolenta són figues d'un altre paner, però en qualsevol cas som al mateix barco.

(Podeu clicar sobre la foto per ampliar-la. Fotos extretes de "Czech Cubism")

Dedico tres posts a tres arquitectes txecs significats dins el moviment cubista.
El primer, Josef Gocar (1880-1945).
És l'arquitecte de l'edifici del carrer Na Porici que tant em va sorprendre i del qual vaig parlar en la primera nota.
També és l'autor de la casa del carrer Celetnà, dita de la Verge Negra, perquè en una de les cantonades hi ha una capelleta a mitja alçada amb una verge negra, que crec que ja es trobava per aquella zona abans de construir la casa. I ja se sap que totes les verges negres tenen un nimbe especial, i no se'n pot eliminar les capelletes així com així. Per tant una de les cases cubistes més emblemàtiques de Praga té una fornícula amb mare de Déu a dins com si fóssim en un carreró de Roma.
Barreja, doncs, d'èpoques i motius que suggereixen la vida acumulada en una ciutat. (Barreja, aquesta del Gocar a Praga, que queda més ben integrada que no pas la finestra gòtica encastada a El Corte Inglés de Barcelona. Conec qui em diria: "Dona, tampoc és que tingui gaire mèrit que els hi quedi millor que allò del carrer Fontanella...")
L'edifici té unes línies relativament discretes comparades amb altres del moviment, però té detalls molt característics d'aquesta arquitectura cubista.
A la planta baixa d'aquesta casa, hi ha un local on venen objectes que són reproduccions facsímils (caríssimes i precioses) d'objectes cubistes: des de cadires fins a capses, gerros de flors i jocs de cafè, a més de llibres sobre el cubisme. Quan acabem amb els arquitectes, haurem de parlar del disseny cubista aplicat a mobles, vaixella i demés.
Recentment s'ha inaugurat, en aquesta casa de la Verge Negra, el Museu del Cubisme, i en aquesta adreça de ràdio Praga podeu trobar-ne informació en castellà.

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
Tots aquests edificis cubistes tenen els murs descomposats en diversos plans i l'efecte és sorprenent.
La primera impressió és de solidesa en les formes i al mateix temps d'elegància en el conjunt. Hi ha una sobrietat de molt bon gust.
D'altra banda sorprèn la modernitat de l'estil en relació a l'època de la construcció, que en general és dels anys 10, un moment en què a casa nostra continuava imperant el modernisme.
Hi ha una línia de continuïtat entre aquesta arquitectura cubista i la més racionalista dels anys 30, que també està molt representada a la República Txeca. En una visita al barri de Sporilov, em vaig trobar que es tractava d'una mena de "Ciudad Jardín", amb edificis funcionals d'abans de la II Guerra, i vaig imaginar que hi havia una tradició de construcció de base sòlida que els havia precedit.

A part d'això, informacions pràctiques:
El llibre que he consultat, molt ben il.lustrat i que sembla la bíblia d'aquest assumpte, és Czech Cubism. Architecture. Furniture. Decorative Arts. 1910-1925. Princeton Architectural Press, 1992.
També podeu trobar imatges en aquest link en anglès.

Mai havia sentit a parlar de l'arquitectura cubista. Però existeix, i a Praga n'hi ha força exemples (és pràcticament l'únic lloc al món on hi ha edificis cubistes).
A Praga podem veure a llocs molt cèntrics: la casa dita de la Verge Negra (1911-1912, arquitecte: Josef Gocar) i la casa de pisos de la Cooperativa de Mestres (1917-1919, arquitecte: Otakar Novotny), de la qual teniu unes fotos aquí a sota

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les. Fotos extretes del llibre "Czech Cubism")

No lluny del centre, al peu de la muntanyeta de Vysehrad, hi ha un edifici d'apartaments (1913, arquitecte: Josef Chochol) i altres cases més petites vora el riu.

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les. Fotos extretes del llibre "Czech Cubism")

Continuarà...

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)
L'Slavia, prop del Teatre Nacional i vora el riu, és la perla dels cafès.
Un s'hi imagina fàcilment a una taula un escriptor fumant i omplint quartilles, ben assegut en aquests sofàs de cuir i en un ambient confortable.
És un local més modern que els anteriors, jo diria dels anys 20 o 30, funcional i acollidor.
L'època dels anys 10, 20 i 30 és molt fructífera a Praga i hi dedicaré les notes següents.
A destacar que l'Slavia presenta una conservació tan perfecta com la del cafè París. En efecte, ha estat restaurat i reobert recentment, després d'haver hagut de tancar al començament dels anys noranta. Sembla que l'esforç per no liquidar-lo definitivament va partir de l'interès del mateix Vaclav Havel, que hi havia escrit i conspirat a l'època anterior. Un altre gest entranyable.

L'Imperial és al carrer Na Porici. L'entrada de l'hotel és fosca i té alguna cosa d'egípcia. El cafè és molt gran i destartalat, la paret és tota de rajola de València blanca amb petits relleus geomètrics. Una figura femenina envoltada de fruites, també de ceràmica, es repenja en el gran rellotge.
La decoració pertany a un estil híbrid entre l'art nouveau i l'art déco, que aquí a Praga es troba en altres edificis i locals.

Al vespre un quartet de jazz presenta les peces en anglès, davant d'una concurrència heterogènia i escassa, formada per turistes solts i personatges indefinibles. Unes hores abans, a mitja tarda, hi havia una gentada i un ambient que semblava el d'una granja del carrer Petritxol.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

L'hotel Europa és a la plaça Vaclav, envoltat de comerços on venen robins i cristall de Bohèmia als turistes que van amunt i avall. Hi ha un bullir de gent que passa pel davant. El cambrer és gran i està cansat. Aquí ja no trobo la restauració tan perfecta.
Alço el cap i, més enllà de la balconada ovalada del segon pis, es veu un complicadíssim llum de macarrons. Recordo una senyora que, davant d'una reixa del Gaudí al Museu d'Art Modern de Barcelona, va murmurar:
-Mira que aquests modernistes no pensaven gens en la pols, eh?

(Podeu clicar sobre la imatge per ampliar-la)

Al cafè de l'hotel París el cambrer, amb lliurea verda, parla alemany.
El pianista toca distret, tot mirant pel finestral cap al carrer. A aquesta hora no hi passa ningú. Somia.
La decoració de fusta és... massa perfecta. Em pregunto si ha estat restaurada o si ha estat completament refeta.
I tinc més interrogants: ¿quin ús es feia d'aquest cafè a l'etapa socialista? ¿quan ha estat restaurat i per qui? ¿hi ha hagut un moviment que impulsés aquestes restauracions? L'amor al país que he entrevist en aquesta conservació i en d'altres ¿de quan data?

Per a un barceloní que viu en una ciutat que ha anat arrasant un a un tots els cafès que en podríem dir d'època, els cafès dels hotels modernistes de Praga són un benedicció.
El sentiment és complex.
Trobar un lloc acollidor, amb detalls que creen un ambient ple d'escalfor i amb una estètica allunyada del minimalisme a la moda, d'entrada s'agraeix.
Després hi ha el glamour d'aquests locals, que ajuda a somiar una mica.
A més, he tingut el sentiment que el gust per conservar els cafès històrics respon a un amor pel país i a un seny envejables.
A la Galeria Nacional vaig tornar a palpar aquest amor i en parlaré en una altra nota.
Sobre el modernisme a Praga, que aquí anomenen Secese, a l'estil vienès, només un comentari: és riquíssim i divers, i engloba també uns edificis amb una decoració linial que entronca de ple amb el que serà l'art déco. En un dels museus visitats vaig veure que en deien "modernisme geomètric".

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Deixem el barroc i tirem enrera, fins al Renaixement tardà.
Un dels personatges inquietants de la ciutat és l'emperador alemany Rodolf II (1576-1611).
Va instal.lar la capital de l'imperi germànic a Praga i va atraure a la seva cort artistes manieristes, astròlegs, alquimistes, venedors de curiositats i també xarlatans de tota mena. Durant el seu regnat es va viure una època de relativa tolerància religiosa, en comparació amb els temps que vindrien després.
Són personatges de la seva època el rabí Löw, a qui s'atribueix la creació del Golem, i el pintor Arcimboldo, conegut pel retrat d'un bust fet de fruites i flors.
Rodolf és un personatge curiós, que va acumular una col.lecció artística i una de les primeres col.leccions de curiositats. Al recinte del castell de Praga hi ha un carreró amb unes casetes miniatura, anomenat carrer de l'Or, on la llegenda diu que s'instal.laven els qui treballaven per buscar la pedra filosofal i elixirs de tota mena. S'expliquen moltes excentricitats del personatge, com els càstigs que inflingia als homes de qui desconfiava, als qui fracassaven en les seves promeses d'obtenir filtres màgics o als qui es revelaven com a impostors.

L'eslavista Angelo Maria Ripellino (1923-1978) en el seu llibre Praga Màgica, dóna una visió psicoanalítica d'aquest rei tan especial. Recorda que era besnét de Juana la Loca, nét de Carles I (o V), nebot de Felip II.
Explica que va ser enviat pel seu pare a educar-se a cal seu tiet, Felip II, i que va arribar a l'Escorial a l'edat d'11 anys. Diu, i a mi em fa gràcia la imatge, que anava esporuguit pels sinistres passadissos i sales d'aquell palau tan auster. El descriu com un noiet mort de por en l'ambient inquisitorial i ultracatòlic de la cort espanyola. Sembla que era molt tímid i que hi vivia sense atrevir-se a dir ni mu. I ve a explicar que, un cop lluny de Castella, es va sentir alliberat i es va passar de rosca, abocant-se als excessos citats més amunt.

Alguns governants segurament no s'han d'analitzar des de pressupostos històrics, ideològics o econòmics, sinó com a casos psiquiàtrics. Hi pesen més els aspectes personals que els polítics. Ho vaig pensar quan va caure el Ceaucescu a Romania.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)
Quan els artistes italians desembarquen en una ciutat per decorar-la, hi deixen algunes manifestacions exagerades que m'agrada anomenar les hipèrboles italianes.
Al carrer Neruda, l'actual ambaixada de Romania està instal.lada al palau Morzin, on dos moros petris i immensos s'alcen des de la vorera, aguantant amb les espatlles els balcons del primer pis.
Gairebé al davant, l'ambaixada italiana. És un altre palau, el Thun-Hohenstein, amb dues àguiles desmesurades que envolten la portalada.
Atenció: els dos artistes autors d'aquestes decoracions són locals, però van aprendre l'ofici amb els italians que els jesuïtes havien fet venir a Praga.

(Continuo amb les notes sobre Praga.)

En qualsevol estil hi ha un exemple que resum amb gust els elements del període.
Per a mi, la perla del barroc a Praga és l’església de Sant Niklaas, no la de la Stare Mesto, sinó la de Mala Strana, la que hi ha al costat del castell.
(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

L'interior de Sant Niklaas és un mar mogut de marbre rosa i verd.
I descomunals estàtues de blanc i d'or intercepten la tempesta.
Una exageració elegantíssima.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

La Contrarreforma s'instal.la a Praga, després de la derrota de la Muntanya Blanca (1620), la ciutat es germanitza i s'hi estén el catolicisme.
Tornen els jesuïtes i omplen Praga de barroc.

L'austeritat volguda per la Reforma, els temples on es pugui reflexionar, on es pugui tenir consciència de la rectitud de la pròpia conducta, són bandejats i s'obren pas les onades barroques, l'emoció i la riquesa de les imatges. Tot és moviment i sentiment.
Els grans místics no seran protestants, seran catòlics.

A remarcar tres coses:

En primer lloc, la (mala) fama que va adquirir la Companyia de Jesús a Praga. Havia arribat al país el 1556 arrel de la crida del rei Ferran II que volia combatre la Reforma. Va ser expulsada el 1618 en el moment del cop d'estat protestant i va tornar dos anys després, arremangats per fer feina i eradicar l'heretgia. Van unificar la seva Universitat, la Clementinum, amb la Carolinum, que des del segle XV havia estat un centre important de divulgació de les idees hussites (partidaris de Jan Hus); van promoure un nou sant, Joan Nepomucè, per contrarestar la veneració a Jan Hus; practicaren escorcolls per buscar i destruir llibres escrits en txec i se'ls atribueixen un munt d'activitats dirigides per l'obsessió de reduir els heretges ocults.

En segon lloc un comentari sobre l'exageració estètica: algunes esglésies barroques tenen la cornisa tan adornada d'estàtues, que és còmic però imaginable pensar que es tracta de lladres que deambulen per la teulada intentant entrar a l'edifici.

I per últim: l'estatuària barroca està molt ben instal.lada al Lapidàrium de Praga, un museu de pedres, com el seu nom indica. La sala de les escultures barroques produeix l'efecte contundent del negre sobre blanc. La pedra fosca i la seva ombra contra el guix de la paret aconsegueixen l'impacte buscat.

Deixo el valor del barroc per al proper article.

Llegint alguna cosa sobre la història de Praga, vaig adonar-me un cop més de com ha estat d'important la Reforma en els països on va tenir influència.

El personatge més conegut de l'època és Jan Hus (1369-1415), teòleg i predicador de Bohèmia, que criticava tant les prebendes de la clerecia i de les jerarquies eclesiàstiques, com l'actitud dels qui se sotmetien als germànics. Va dotar el txec d'una ortografia i va defensar el seu ús en la predicació.
Va ser convidat per l'Església a discutir les seves posicions a Constança. Però la invitació no devia ser sincera, perquè allà va ser excomunicat, empresonat i el van acabar cremant.

En la història del país hi ha una lluita a estones sorda i a estones sorollosa entre, d'una banda, un esperit, diguem-ne, nacional txec que s'identifica amb el moviment protestant i, d'altra banda, l'Imperi Germànic i més endavant l'Imperi austrohongarès, defensor del catolicisme.
A Praga hi ha dues defenestracions famoses que estan relacionades amb aquesta lluita: la de 1419 i la 1618. A la primera llencen per la finestra set consellers catòlics de la Casa de la ciutat; a la segona un grup de nobles calvinistes de Bohèmia llencen per la finestra dos consellers reials. Anaven mal dades. Aquest cop d'estat protestant serà ofegat en sang pels alemanys a la batalla de la Muntanya Blanca (1620) i la repressió serà forta: vint-i-set nobles protestants decapitats a Praga.

Avui a la plaça de la ciutat vella, la Stare Mesto namesti, hi ha grup escultòric de bronze on apareix Jan Hus alçant-se enmig de personatges aclaparats. És un monument dramàtic, d'estil modernista, aixecat a començaments del segle XX com a expressió del ressorgiment de l'esperit nacional.
(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

L'altre gran personatge del protestantisme txec a destacar és Johann Amos Komensky, conegut pel nom llatinitzat de Comenius (1592-1670). Humilment: em sonava únicament com a nom d'una de les diverses beques o programes europeus, al costat dels Sòcrates, Erasmus i Eurodissea.
Comenius va ser un pedagog i teòleg que pertanyia al grup dels Germans Moravis. Va publicar un tractat de sistematització de la pedagogia amb una visió global de l'educació. Defensava un programa d'instrucció per a tothom, sense distinció de classes o sexes. Va publicar llibres per ensenyar un tema de manera concèntrica i llibres per ensenyar a partir d'imatges. Personatge proscrit a sis països.

Un altre dia parlarem de la contraofensiva catòlica i de la seva empremta artística.

Però vull acabar dient que ja m'agradaria a vegades que aquest país nostre
tingués reminiscències protestants. Cada vegada que sento un alt personatge dient mentides descarades o escandalitzant-se hipòcritament de les mentides d'un altre (aquests dies n'hem anat plens) penso que ens sobra passat catòlic i ens falta una mica de moral protestant.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Les ciutats s'han de poder veure des de dalt d'algun turó i si no hi ha turó, bé hi deu haver alguna torre de catedral, de castell o alguna torre moderna. Si es va a Atenes s'ha de pujar al Likabetos. Si s'és a Damasc, des de dalt del Mont Kassium es veu realment que ens trobem en un oasi. Barcelona, perquè s'entengui millor, s'ha d'ensenyar des d'algun dels turons.

Si no coneixem la ciutat, normalment no podem identificar ni edificis ni barris, però justament quan aconseguim situar-ne algun, ens sembla que ja comencem a ser a casa.

Mirar una ciutat des de dalt fa que ens la comencem a estimar i a fer nostra. La ullada general recrea els sentits i dispara la imaginació.

A Praga, des de dalt de la torre de la Catedral, vaig descobrir les teulades de teula vermella i el blauverd dels bulbs de les esglésies. I vaig imaginar històries sota les lluernes de totes aquelles cobertes.

(Com que m'ha sortit líric, deixo per un altre dia la reflexió sobre el turisme i l'olor de suor que regna a l'escala de cargol de la torre en qüestió)

Praga fins a la segona guerra mundial va tenir una població hebraica importantíssima. La comparació amb les xifres de l'actual població jueva fan escruixir. Ara és un lloc destacat de peregrinació judaica.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per amplir-los)

El cementiri vell, amb l'amuntegament de làpides antigues sota l'ombra dels arbres centenaris, és un lloc inquietant. Verd, gris i humitat. Que les pedres hi estiguin tortes i totes les línies siguin inclinades s'adiu d'allò més amb la idea que alguns ens fem de la mort.
La ciutat té la sinagoga més antiga de l'Europa Central. És la sinagoga Staronova, d'estil gòtic, construïda el 1270, amb una façana molt original que no sembla gòtica en absolut. A l'interior és interessant veure les similituds i diferències amb les esglésies catòliques.
La sinagoga dita espanyola és de la segona meitat del XIX, construïda en estil neomudéjar, i fa pensar en la casa que hi ha al començament del Passeig de Gràcia a Barcelona, de la mateixa època i estil.
Hi ha un turisme específic que ve a Praga a retre culte al record de l'holocaust. Al costat d'escenes entendridores n'hi ha que no ho són tant. Les sinagogues obertes, per dir-ho d'alguna manera, al turisme, estan convertides en museus i al seu voltant hi ha un tinglado comercial de no te menees, amb multiplicació de botigues i guardioles. Teniu entrades per a una sinagoga, per a tres sinagogues, entrades combinades per a cinc monuments, etc. Un dels souvenirs que hi venen és un Golem de fang que imita barroerament el que va dibuixar Jan Votruba.

Quan vaig llegir la història del Golem (una de les versions, la de Yudi Rosenberg, 1909) em vaig imaginar de tota una altra manera el personatge creat pel rabí Low per guardar la sinagoga:

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

En una ciutat, les primeres hores de descoberta són apassionants.
A Praga també ho han estat.
Faig un primer passeig, a l'hora del capvespre i en direcció al centre, pel carrer Na porici. Passen tramvies que evoquen l'Europa nòrdica i hi ha comerços destartalats amb aparadors caòtics que fan pensar en l'etapa socialista.
Dominen les cases amb façanes de color blanc o pastel, d'estil rococó, carregades de cargolins i cargolets. La majoria estan restaurades, però n'hi ha que tenen brutícia a sobre els rínxols que emmarquen portes i finestres i esvorancs a l'enguixat que deixen veure els maons de la construcció.
Passo davant d'un edifici amb decoració modernista: l'Hotel Imperial. És el primer dels hotels i cafès art nouveau que veuré a Praga i dels quals parlarem un altre dia.
Una mica més lluny hi ha una casa estranya, difícil de descriure, d'un estil mai vist.

La façana sembla dels anys 20, amb unes línies molt agosarades. Després sabré que és un edifici de l'arquitecte J.Gocar, inscrit en el moviment dels anys 10-20, que tanta personalitat va tenir a Txecoslovàquia.
A sobre l'entrada principal, hi ha un fris amb un relleu de bronze (d'Otto Gutfreund) que representa una escena de comiat: vells, dones i criatures s'acomiaden de soldats que marxen al front, i més enllà els veiem com tornen ferits.

L'edifici i el relleu se situen entre les dues guerres mundials: és a Praga on Jaroslav Hasek va escriure la sàtira antibel.licista "El bon soldat Svejk". Més endavant, a la Galeria Nacional tindrem ocasió de veure altres exemples del moviment de crítica social d’aquells anys.
Carrer enllà tenim un edifici allargassat compost d’unes naus que recorden les fàbriques modernistes de casa nostra.
I desemboquem en una placa, la Namesti Republiky.
A la Namesti Republiky, que té una forma que no és ni quadrada ni rodona, sinó completament capritxosa, la sorpresa ja és majúscula.
La Casa de la Ciutat (Obecni Dum) és una construcció art nouveau espectacular, amb dibuixos en color a la façana, cúpula i marquesina. Té un cafè restaurant a la planta baixa que transporta del tot a cent i pico d'anys enrera.
Et gires un xic i nou canvi: l'edifici imponent de la Banca Nacional, un edifici funcional que diria que és dels anys 20, però que no és qualsevol cosa, sinó que té una austeritat i una repetició de línies molt elegant.
I per arrodonir la barreja, en un extrem de la plaça s'aixeca una torre gòtica, negra i tenebrosa, la torre de la pólvora.
A l'alçada de la Namesti Republiky, ja m'he rendit a la ciutat que anuncia contrastos a cada cantonada. Intueixo que hi ha originalitat i que hi tindré emocions I la llum del dia va minvant molt lentament, molt més lentament que a casa nostra, i ens trobem que ja és fosc, però que el cel és d'un blau pujat molt brillant.